dimarts, 22 d’abril de 2008

Núvols

Va ser aquell capvespre de diumenge que un avet simètric i gràcil em conduí, esponerós, a la visió d'aquella murada. Penetrat d'aquella blanca melangia, el cor bategava unflant les certeses de l'amor. Espills plorosos tremolaven en sentir com els arbres construïen, amb les llengües verdes, el seu nom. Ella era l'energia dels somnis i acumulava tota la passió elèctrica que la pluja dóna quan és abraçada per la terra. Protegida pels cristalls d'un fred aparador, tan sols s'imaginava el color dels núvols i la set. Llunes arrere havia acceptat, òrfena de tactes i mots, la seua sort. En la fàbrica d'acer i plàstics, aquella forma solitària i voluptuosa vestia els colors de la sang. De matinada, uns focus grisos li encenien la conversa: era una maniquí i, als seus ulls, onejava la tristesa. Fora i, en silenci, plorava el meu desig.




Josep Lluís Abad i Bueno