dilluns, 2 de novembre de 2009

La compassió del cacic



Discretament, com un arbre nu, ha tornat el cacic.
Els rius de la ràbia li han mullat els peus.
El sol li ha batejat de nou el rostre absent.
Quin origen no esdevindrà neguit a les palpentes
quan ha esdevingut fosc el cresol dels mots?
Llibertat és un pronom reflexiu en l'absurda sintaxi
humana.
              Evoque els petits indrets del fred
i els solcs indestructibles en la pell del cacic,
la neu en la seua sang d'improvisada cirera,
i dic adéu a les hores de la por en un prec infinit.

Mai no direu que les muntanyes foren el refugi
de l'home del vent, ni que al llac vivien dinosaures.
Ara direu lentes coses que us fan dir, pensaments
i miratges que us fan pair com un ramat de bèsties.

Ha tornat i és ací entre nosaltres, i ho sabem,
però ningú no li diu el nom amb les mans buides.

Esperem mesquinament la seua compassió.

Marisol González Felip,

tot regirant papers perduts del 2000.

Agrair la fotografia a Cuellar.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

1 comentari:

novesflors ha dit...

Com un arbre nu. Aquesta frase em recorda Llach.