dilluns, 30 de novembre de 2009

Zoomorfisme del príncep: prosopopeia de la meua dignitat.


Ja veus, estimada Jana, com de transparent és aquest cor; és un cristall i, t'ho assegure, no talla.
Mate hores i més hores polint arestes d'una sense raó caduca i miserable. Darrerament he pensat sobre aquest entrenament, de la carrera de fons en què cal exercitar el nostre viure.

No res més té un sentit tan profund com açò; aquest humil principat, aquest reialme que, dia rere dia, es clarifica; aquest territori sense banderes, aquest lloc, on no oneja cap frontera, innova, genera el seu espai i dinamisme gràcies al saber, a la humanitat dels qui m'acompanyen. Uns amics i amigues amb els qui no cal menjar a tothora, ni parlar amb veus... amics i amigues intangibles, invisibles però de carn i cor.

De vegades, el vent ens enllaça o un feix de sol perdut rere una cantonada amorteix aquesta solitud. Són les fulles que en el silenci tardoral del capvespre aletegen aquesta dignitat fonamentada en la generositat dels altres.

I cresc Jana, sí, i tu ho veus i ho saps; cresc per la llum regalada i creuada amb els seus ulls de mel, també dels teus. I no fas escarafalls i ols l'oblit de tots els dols passats, els vols que s'obriran en la finestra primavera, primavera finestra que es tancarà en vermell i blau, un cop m'enganxe l'aranya que somia en les neurones.

Em demanen els teus ulls...que si tinc dignitat?

- Ajuda'm, desfarem els conceptes, diluirem els posats postissos, rasparem els rovells miops; posarem flors sobre tan aspres categories, que l'anàlisi partidista s'humanitze, que esdevinga aigua imprescindible: una terra nova, clara, una terra lliure de pedres, desprovista d'horitzons abassegadors, sense prejudicis prefixats, una terra d'ànimes blanques.

Per atzar, no veus com del calaix dels dits se m'escola un calidoscopi d'esperança?

Tu no el lliges, les paraules són anells, oasis on rodolen els teus llavis: les escoltes i les beus.

Animal que sóc tan animat per tu, et confie, Jana, aquesta petita i meua dignitat.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Des del fons de la meua ànima que t'estima, celebre la teua dignititat. I l'escampe pel prat de tots els silencis, en intensa sembra.

Marisol

Príncep de les milotxes ha dit...

Estimada amiga: et sé sempre a la vora d'aquesta veu inquieta i que, també, per tu palpita.

Capità Haddock ha dit...

Ah la dignitat! Vigileu, Príncep, que ha voltes esdevé un cavall desbocat!

Príncep de les milotxes ha dit...

No crec en abstraccions d'aqueixes que omplen els noticiaris... Parle de la meua humil dignitat; no és que siga ni important, però és la meua... I això no em fa un individualista, ni de l'escola de Fukuyama...
Gràcies pel consell de vigilar... Ho intente i et demane una altra valoració, la teua, per tal de no adormir-me als llorers.
Benvingut sigues a aquesta ¿"pàtria"?; massa grossa la paraula; deixem-ho amb "ma casa" que és la teua.

Olga Xirinacs ha dit...

En les voltes erràtiques del pensament per móns difícils o massa amples, unes vegades l'encertem i altres no.
¿On és la dignitat del bri d'herba, de la canya o de la papallona efímera?

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Feia dies que no venia pel vostre reialme, príncep. Sempre és un descansa per les ànimes fatigades...
Sempre és un plaer i un aliment llegir-vos.
Gràcies!!!