Aigües

Ningú no mira com els núvols ploren, l'escorrentia d'aigua dolça, el cel. Ella, humil, no cerca res, creu la gravetat; corre a la vora del sol per generar o finir la vida, també pels baixos fons .

Digues per què no és l'hora de cloure el circ, de perdre la consciència?
A qui li importen aquestes serps entortolligades al llenç dels fulls?
Digues, mosseguen o alliberen?


Una paraula persegueix l'altra fins que el marge s'apropa i la deté; i així, aquell sentiment que lluita d'ànsia, la bufanda amb què intentes un món nou, es desfila... descriu el buit movedís, el llindar del fred, l'ofec blau on la bellesa s'abilla per acomiadar-te.

Ho saps: per més que et mogues no escaparàs de l'arena, t'engolirà en un moviment  d'infant, calidoscòpic.

Desaparéixer en la innocència?

No esperes que t'anomenen, ningú et recordarà; del bosc, potser cremen, fins i tot, les ombres per on cantares la vida. No tremolarà el pols, ni la pols serà foragitada. Cap eco restituirà el teu dir clorofíl·lic rere el dors de les plantes.

Però en el rostre perdut -aquest- ningú podrà negar el clapoteig vital, aqueix amor evanescent que va ser pedra, aire, foc.

Ara, discrets, els núvols ploren tot l'amor.

Has tocat el fons: aigües.

Agrair la fotografia a Ibarak.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir