Passaport

També les dones són persones, em digué.

No era un interrogant, ni una admiració. Ho afirmava i jo, ben sorprés, assentia amb els ulls.

Havíem acudit a renovar la identitat, si pot dir-se així. Desconeixíem el perquè, però el nombre d'individus per tal de ser atesos cada dia era tancat; si el tall de la cua arribava fins a tu, Bona nit, cresol!, i això mateix ens succeí...

Li comentava al meu company, com era això possible en un país tan modern i informatitzat. Vaig posar el cap sota els muscles, resignat.
L'altre em contà que feia anys havia estat a Argèlia de viatge d'empresa i que per tornar a casa va haver de deixar el seu rellotge a les mans del funcionari per tal de recuperar el visat.

Ens trobàvem enmig d'aquestes dèries quan ella aparegué convidant-nos a entrar a l'oficina. Volia citar-nos per a la setmana següent.

El meu company de cua li digué que esdevindria difícil encertar el dia per solucionar el passaport del fill...
- Estic separat i la meua dona m'ho posa tot ben complicat. No voldria que el meu fill perdera hores de classe... Aleshores vaig comprendre el sentit de la seua asseveració.

A la sala olia a primavera i hortènsies. I les oïdes d'ella balancejaren les paraules.

- Vingueu i preneu aquests tiquets, la meua cap de treball..., murmurà.

Jo vaig pensar la fi de la frase:

- La seua cap haurà de saber que compta amb un equip de persones excel•lents...


A Eva, per la seua llum i bondat interior.
A Hortènsia i tot l'equip de treball per comprendre de les persones el costat més humà.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir