No penseu en una cosa tètrica i trista. No és el primer pensament de l'any nou que he tingut, però m'agrada la paraula. És un bon títol per a un nou poemari. Imagineu, imaginaré...
I doncs que tenen de mal les tombes de bo de veres? les que allotgen allò que fórem, Rascaiú? :) Durant uns mesos treballava prou lluny de casa i, a l'hora de dinar, en comptes d'anar a qualque restaurant, m'enduia l'entrepà i el llibre al cementiri d'aquell poblet. L'ermita romànica i alguns panteons romàntics eren la posta en escena. Solia fer solet i menjava ben tranquil·la en companyia de l'escultura d'un àngel vigilant. Només fan nosa els vius, deia la meua padrina ;)
Ah! i sóc fan del civilitzat, i britànic, costum de visitar els cementiris. Així que, si les tombes són de les "de sempre", de segur que serà interessant.
Sí senyora, Clidice! La teua padrina era una enciclopèdia. Lloem-la.
Les persones som tombes: guardem secrets, històries que potser caldria contar per esdevenir més humans encara.
Aquest és el secret i intenció d'aquestes tres línies.
Tombes sí; em reafir-me és un gran títol per a un nou poemari... No és gens comercial. Però qui ha dit que ho siga la poesia si es capaç d'emocionar encara.
Una abraçada a tots i totes. A tu Clidice per suportar el pes de l'autèntic significat d'aquest poemari, per creure en ell quan encara no s'ha imaginat i balla en la meua petita ment.
Olga, vols que els repleguem? Eternamente a terra esdevindrien Tombes que, potser, dugueren missatges creadors, tendres, intempestius. Ja no m'estimes? M'entristiré com les roses dures, seques, d'hivern.
9 comentaris:
Homme, aquesta paraula té altres significats més plaents. Hom pot pensar, per exemple, en la dona estimada i dir:
Quan tombes pel cantó
i veig el teu perfil,
mon cor penja d’un fil,
encès d’excitació.
Bon any!
M'agrada el teu verset 6667, car no és el nom de Luzbel.
Tens tanta raó, Ximo!
I bon any 2011.
T'acostaràs a l'entrega dels 2 Premis bloc del Penjoll?
I quan et tombes per fer la migdiada, què em dieu?
Compte, no tombes el pitxer amb flors!!!
:)
Això, Josep Manel, és de les coses bones d'aquesta vida que s'apaga.
Nide bon tros, estimada novesflors. M'agrada la teua flor de safrà.
I doncs que tenen de mal les tombes de bo de veres? les que allotgen allò que fórem, Rascaiú? :) Durant uns mesos treballava prou lluny de casa i, a l'hora de dinar, en comptes d'anar a qualque restaurant, m'enduia l'entrepà i el llibre al cementiri d'aquell poblet. L'ermita romànica i alguns panteons romàntics eren la posta en escena. Solia fer solet i menjava ben tranquil·la en companyia de l'escultura d'un àngel vigilant. Només fan nosa els vius, deia la meua padrina ;)
Ah! i sóc fan del civilitzat, i britànic, costum de visitar els cementiris. Així que, si les tombes són de les "de sempre", de segur que serà interessant.
Sí senyora, Clidice!
La teua padrina era una enciclopèdia.
Lloem-la.
Les persones som tombes: guardem secrets, històries que potser caldria contar per esdevenir més humans encara.
Aquest és el secret i intenció d'aquestes tres línies.
Tombes sí; em reafir-me és un gran títol per a un nou poemari... No és gens comercial. Però qui ha dit que ho siga la poesia si es capaç d'emocionar encara.
Una abraçada a tots i totes.
A tu Clidice per suportar el pes de l'autèntic significat d'aquest poemari, per creure en ell quan encara no s'ha imaginat i balla en la meua petita ment.
Que la llum entre en l'home de cristall.
Netegeu-me la pols!
Se te m'han caigut els cognoms, ni abab ni bueno.
Olga, vols que els repleguem?
Eternamente a terra esdevindrien Tombes que, potser, dugueren missatges creadors, tendres, intempestius.
Ja no m'estimes?
M'entristiré com les roses dures, seques, d'hivern.
Publica un comentari a l'entrada