La mort blanca.

Sí?

Hola?
On sóc?
Digueu-me?
Per què ningú no em parla?

Aquest habitacle de color d'alumini plorós té una pereta de baixa potència i em fa tenir tant de fred! Estic desorientat i trist. Tant que he parlat a la vida i així m'ho paguen! Malgrat tot, aquesta tristesa és serena, però em sent tan aïllat.
Per què ningú no em parla?
Aquest lloc fa olor a solitud d'hospital i me n’adone que no puc moure’m.

Pareu compte!
Ho veig tot clar: sóc a una cambra frigorífica i la porta, ara, l'obren. M'hi veig esquàlid i -quina sort!- unes càlides mans, folrades amb guants, m'han fregat accidentalment. Se'm duen i ningú no em demana opinió. Sóc un pobre mort que pensa; però si els vius no s’escolten, podran parar atenció al meu cas?

Em dic: no t'angoixes, Josep; a hores d’ara, ho tens tot fet i pots divagar sense demanar cap permís.

Us diré que he somiat i desitjat massa coses; que, per això mateix, no les he gaudit. Sempre esperava el demà. I, ara, comprove aquest greu error.
Em gire d'esquena, perquè no vull veure com m’exploren sobre la taula. Així i tot, me n'alegre que em regalen i, no, al millor postor. Algú que em vol, encara respecta el mort que, en mi somia, sense saber ni com, ni de quina manera. Visca la revolució!

El cert és, que aquesta existència continua sorprenent-me. Sembla que ja han acabat. Aquests individus parlen i parlen; em pregunte si algú els farà cas. No semblen emocionar-se. Escriuen, sobre papers, xifres i paraules que neixen ja mortes. Tant que me les he estimades i com s’ esfumen, Déu meu!
Pels moviments de la llitera de tisora, el meu braç ha caigut, però, diligentment, l’han col·locat sobre el meu pit cotonós.

Oi quin sacseig farcit de riures! La muntanya russa és una broma.
- Qui fóra aquest, és l’hora que no sent res!, comenten i riuen, mentre una pàl•lida llàgrima em cau sobre la pell. En realitat, pense que és bo no agafar-se la mort tan seriosament.

No, si us plau, no. No m’entaforeu un altre cop. És l’àmbit grisenc d’aquest rectangle que em neguiteja.
No n’has de fer res, Josep. Pren-t’ho amb calma; disposes de tota l’eternitat. Fixa’t una mica i reflexiona; l’únic que t’escolta, ets tu mateix… És la ironia de la mort blanca, Josep.

Exacte, aquest lloc no és el d’abans; sembla que m’he precipitat; ara és tot fosc i fa una olor metàl·lica, de zinc. Tot és més reduït i, a les revoltes, el cos lànguid s’estampa, lateral, contra les parets humides que no em deixen respirar. Amic, el teu humor no se t’acaba ni amb el traspàs. Ara em somouen; sí, m’estan traient del vehicle. Ho comprenc tot; notava com una mena de balanceig pneumàtic fa uns moments . Però m’és indiferent el que em facen. Ja ningú pot fer res per mi.

Tot són xicotetes imatges, partícules amables que flueixen i lluite perquè no es dissolguen. Ho aconseguiré? Recorde una dona molt bella mullada pel sol del capvespre; ignorava el seu nom: els seus ulls foren meus per uns instants; als seus peus, el vol dels pètals grocs de les acàcies encengué les avingudes del poble; ella cremà el meu cor…El vent avivava el desig. Amb tot el que jo he estimat i què s’ha salvat per a la memòria!
Aquesta tristesa tan singular em pot. Tinc por, desconeguda i bella dona! Hauria estat meravellós poder estimar-te. M’hauries fet costat?

Josep, Josep, tranquilitza’t! No t’amoïnes!

Al capdavall, aquests delers, com tants d’altres, són anònims. No oblides mai la bellesa que sotragà les teues cèl•lules. Tasta la solitària almoina de la darrera llibertat. //

Agrair la fotografia a roskil.

Josep Lluís Abad i Bueno