La verdadera poesia de la vida

My jewels...
Cargado originalmente por venkane

Bon dia a tots, amics i amigues. L'altre dia passejant a les 7:00, vaig trobar un home que em saludà somrient, molt amable, ell. Semblava feliç... Li ho preguntí i m'ho confirmà: Sóc feliç, fill; sí, sóc feliç. Fixa't: M'he llevat pel meu propi peu; tot seguit, li he dit al meu braç "obre l'aixeta perquè rage l'aigua" i he tingut aigua, que, rebuda per les mans, l'he sentida a la cara. M'he adonat que no havia perdut la sensibilitat quan m'he eixugat amb la tela de cotó. M'he empassat tres píndoles i a caminar... De pell groga i trista, el sol m'ha tocat la carn sense fer arcades i he sentit l'escalfor. Al mercat, arruixaven els carrers i les oronetes lliscaven el terra desdejunant-se els seus mosquits; m'he assegut al banc de fusta i he observat la lentitud de la vida. I fa un moment t'he somrist i m'has dirigit la paraula. Crec que tinc encara algun xicotet motiu per ser feliç.
¿Esperes algun esdeveniment millor o més gran per confirmar aquesta felicitat?
¿Creus que un discurs més ben travat m'oferirà alguna cosa que ja no tinga o dispose?
Amb els anys, fill, u perd la pressa per viure, per la grandiloqüència... diríem que t'agafes la vida tal com t'arriba. Vas construint-la i veus com els detalls petits també influeixen en els demés. Aleshores la felicitat ix des de l'interior cap als altres. La felicitat i tu sou el mateix ésser, podeu esdevindre la mateixa realitat.
Burxa i sentiràs, senzillament, la verdadera poesia de la vida.


Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Venkane