Vaig acudir a Vicent, Lluís i Mariano, i en la seua tenda d'informàtica PC Coste de La Vall, no solament em solucionaren el problema, sinó que perderen diners, temps i sentit de l'humor amb la meua tristesa i cara de preocupació.
Com a bons cirurgians me l'han feta nova.
Falcaren al matxo del meu Core Duo 1,86 mhz sobre una taula i el tingueren quasi dos dies recuperant les dades de l'armari blau que jo, per impaciència, havia esborrat. I ho aconseguiren: el van ressuscitar.
Ara sembla un ordinador encantat, dels que prenen decisions autònomament. Avui dijous ha dit que no s'engega i potser siga per una mala connexió o vés a saber el perquè. S'haurà mort algun habitant secret, d'aquells vestits de blau, dels qui resten ocults a l'interior? Era la memòria ram, socarrada. Lluís i la meua vella torre són quasi un ésser. Abans de posar-li les mans damunt, ell ja s'ho olora per on aniran els trets: vaja tot un crack amb ulleres ambulants.
Dic jo, home, algun avantatge hem de tenir els qui portem ulleres!
En informàtica diuen que 2+2 són 3'89 i, de vegades, 4'08.
Deixem'ho així; m'he quedat en l'actitud personal dels Misters: capacitat de treball, professionalitat, sentit de l'humor (la vida val més que un ordinador) i amabilitat.
I per si us trobeu amb males llengües, us diré que la insígnia que penja a l'entrada de la casa no és: Ací, el que importa són els diners.
En aquesta sort que tinc de vida he plantat molts arbres, he tingut dos fills (encara ho són) i algun llibre se m'ha despegat de la carn. Ara, més que de paraula, m'he trobat amb dos nous amics: hauré de tenir cura de l'amistat.
I no trobe la resposta al perquè sóc destinatari d'aquests tresors, per què se'm fan aquests regals?
Gràcies, amics, de veritat.
Dir-vos que aquella caixa rosa no té res a envejar-li a la del costat, però em quede amb la platejada.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
3 comentaris:
A mi em va passar el mateix tràngol: es va morir la còpia de seguretat, el magatzem on dipositava la meva vida pensant que seria etern. Em vaig a creure la defunció i el tècnic Pep em va recuperar tota la memòria -semblava del CSI-. És clar que si ara només la fio a un, la tornaré a perdre sabent que en tota la vida no podré omplir tanta capacitat. Doncs dos discs durs externs. I a treballar.
Un bon informàtic és un tresor, cal guardar-lo millor que els millors amics. Ja heu tingut sort mestre, que d'això no n'abunda pas :)
A mi també fa temps se'm va morir l'ordinador. El que tinc ara funciona i espero que segueixi així molt de temps.
No en tinguis cap dubte, tens bons amics perquè te'ls mereixes.
Publica un comentari a l'entrada