Pagues + Partits de Futbol + Partits Polítics no és = Poesia.
Si us plau, a qui se li acut aquesta comparació entre els diferents membres de l'equivalència? Això és de bojos!
Totes aquestes elucubracions vénen al cas perquè, per uns segons, he pensat en les meues veïnes Mercedes, Carmen i Teresa.
Cada matí, mentre ses Excel•lències de la Política i els Pobres jugadors de Futbol - quina pena em fan- tenen els comptes bancaris farcits de morralla literària (diners), elles s'aixequen i amb el silenci de la rosada s'encaminen cap al magatzem de taronges: abans, ja han hagut de deixar esmorçars i menjars preparats, les carteres del col•legi arrenglerades i lluentes, la cara adormida perfumada d'il•lusió...
Són les 6:30 i tenen 7 graus centígrads entortolligant-se dels peus cap al cor. Aquest treball desconeix els horaris, sempre dempeus, adobat amb els sorolls dels caixons de plàstic, de la cinta transportadora, els bouets, els camions... A 8 € l'hora i 10 € les especials.
Igualet, igualet que l'horari de becada trista d'alguns polítics amb tots els privilegis instaurats. I no parlem de la quasi vaga que volen fer els clubs de futbol per la mesura governamental d'apujar als futbolistes estrangers fins al 43 % la retenció no gens magra dels seus guanys. S'ha paralitzat perquè negociaran amb el Govern...
A 8 € l'hora i 10 € les especials; la mitjana és de 540 € mensuals tirant per alt: recordeu-ho futbolistes de cartó, politiquets de tres al quart...
Ja els donaria jo mantega -sense lidocaïna- als qui mantenen uns privilegis tan immorals!
Els morrals, encara s'atreveixen (lliga professional de futbol) a dir que si es prenen aquestes mesures Espanya perdrà prestigi.
Quina poca vergonya!
El que hauríem de fer, a banda de desenterrar tantes humiliacions històriques, és enterrar aquestes injustícies independentment de si hi ha o no crisi.
Plora amb ofecs roents la Poesia perduts els pètals bells de la Literatura... Elles, abillades amb els noms d'aire, representen llum innegociable en la foscor, la puresa de les fulles mortes, l'esperança que rodola al vent... Una primavera no executada.
Agrair la fotografia a Ziga-zaga.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
7 comentaris:
Interesant elocubració. Interesant apunt el contrast entre les teves veïnes i "les preocupacions mentals" dels de la lliga de fútbol.
Lamentablement vivim en una societat de desigualtat i desequilibris.
Però això, comparteixo amb tu que de les poques coses que haurien d'anar en Majúscula és la Poesia.
Això demostra que el mur de Berlin no va caure. Simplement s'ha traslladat. Ara és al cervell d'aquesta gentola, ben enrajolat.
Tens tota la raó príncep.
"Per a Mercedes, Teresa i Carmen, la meua admiració, el meu reconeixement i el meu afecte. Amb les vostres mirades i el batec del vostre cor és imprescindible trobar-se per dignificar esta vida.
Per als qui tenen el mur traslladat al cervell, el meu profund i radical despreci.
Gràcies, príncep, per ser una volta més, torsimany de realitats ".
Marisol González
Aquestes diferències sempre han estat i seran. Ja ho deia Lope de Vega: "El vulgo es necio, y pues lo paga, es justo / hablar en necio para darle gusto."
Per això no en sortirem, perquè els pobres paguen amb gust la tv i les revistes de princeses, els cau la bava, i els homes amb el futobol igual: incapaços de fer vaga de protesta al camp.
Vulgars i necis paguen els llestos i aprofitats.
Certament,Princep, la punxeguda opinió que emana del vostre article navega, sense dubtes, per les poc concorregudes rutes de la raó.
Dissortadament, però, el text (directe, concís, incòlume i amarat d'una certa puritat, diria jo)es topeta en la seua singlada contra un mur semblant al que proposa el senyor Porcar, però que en aquest cas, pareix ja atàvic en la nostra societat. Aquest mur fa que probablement Mercedes, Carmen i Teresa i les seus companyes i companys de treball, parlaran a l'hora de l'esmorzar de futbol, de la Baronessa Thyssen i del seu fill, dels polítics (no de política), etc.
I és que el món és més comlicat del que pareix.
Això sí,té vosté raó quan diu que Poesia és l'única paraula que s'hauria d'escriure amb majúscula... bé, potser Narratica també.
Ai amics i amigues, patir fins quan?
Desmuntarem aquest vel que ens idiotitza? Ho intentarem?
Vinga, doncs, a fer costura!
Publica un comentari a l'entrada