S'havia alçat un suau oratge que em batejava de pesticida i les marietes i papallones s'enfugien del meu voltant. Representava, vestit de blanc, la mort callada.
Als quaranta minuts de rondinar entre els fraus el vaig veure: unflat de tristesa, ulls opacs taponats per insectes, la carcassa bruna de paper de vidre i, a l'anus, un turó arrodonit infestat de solitud i mosques.
La motxilla s'oblidà del pes, de la mort assegurada i et vaig pensar arrecerada al meu costat, com fem en tots aquests curts capvespres, sobre l'herba dolça a vessar d'esperança.
En arribar a casa no et vaig dir res, no calia traure més ganivets de fred.
Ara, que és l'endemà, no pense en el cadàver del meu país d'aquell bell pointer que -rígid- vaig veure ahir.
He preferit callar, vestir-me -passat tot l'aldarull- de blau silenci. A les 16:00 hores m'he encaminat fins l'hort i l'he arrossegat fins el cremador. M'he pres el temps que calguera per cercar soques seques bavades de caragol; he construït una pira que l'ha soterrat; no l'embolicava cap drap, ni cap bandera: un cos nu sota els núvols, no res més. Les fulles de palmera eixuta han atiat l'inici de la foguera. Esclatava el seu cos abandonat per tots com si fóra una festa de focs artificials.
Al capdavall, m'ha fet molta pena. Assegut sobre un caixó de taronges bruixes he esperat el somni de l'oblit, l'oblit del foc. Totes les larves, els cucs, les quimeres construïdes, somiades, les nascudes ja mortes s'han esvaït. He estat testimoni d'una mort anònima, humil.
Mentre el sol es ponia divagava sobre el perfil tan prim que de vegades tinc d'aquesta vida meua irrepetible, mística i enginyosa...
I ara que corres tot perseguint saltamartins, libèl•lules i papallones... digues Jana, com serà la nostra mort?
Què restarà del que estimàrem, dels dibuixos i colors amb què pintàrem les paraules i la carn...?
Què serà de la tendresa, de l'amor, d'aquest país?
*** *** *** *** *** ***
Apte per a cardíacs, podeu veure i llegir açò, allò i astò (ho diuen a Santa Pola).
Als qui comparteixen classe amb mi en l'engendre anomenat Atenció Educativa...
Música d'Egberto Gismondi: Eterna.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
4 comentaris:
Llegint aquesta mansa elegia, he recordat un debat al si d’El Penjoll sobre el caràcter de la poesia, «aquell producte humà que expressa conceptes elevats i nobles, la intensitat d'uns sentiments, la força de les paraules i, sobretot, que té la capacitat de commoure, de parlar a l'ànim». Poesia per a la qual no calen mètrica ni rima.
Moltes gràcies per enllaçar el meu blog.
Gràcies bon mestre.
Una abraçada i et visitaré per saber coses d'allà baix...
Quan estimem de debó una persona, un animal, un ideal, una terra ens unim tant amb ell que cada cop que s'anomena un d'ells ens estan anomenant als qui els hem estimat i ja no hi som.
De grat o per força, el nostre cos ens anuncia els moments de renunciar i, a poc a poc, se'ns esmussa aquella afinació apassionada de l'instant. Això sí, queden els colors, els records acostats com si entremig no hi hagués temps i, si fos possible, les sensacions olfactives proustianes.
Aquestes són les morts parcials que porten a la definitiva. Com deia un bon psiquiatre, "sort que tot s'esdevçé a poc..."
Publica un comentari a l'entrada