Princesa, no t'agraden les coses reals, ja ho he vist pel retrovisor dels gestos aquest capvespre. Faig esforços per eliminar-te els rastres de l'edat, les imperfeccions de la distància, les serralades mudes de tanta tristesa acumulada...
Cirurgià dels mots, no cal que m'ho repetisques, doncs tinc un grapat de paraules per a la teua nova fesomia; ja ho sé, princesa: l'escàner diu on vas perdre el sentit de la realitat, que tan sols camines en somnis.
Mentrestant, dibuixe lentes escales de notes, remolins d'arpegis i mites per tu:
Enlluerna't amb tots aquests cabassos de plata!
Que les ungles suren sobre l'aire del piano que em sosté!
Diposita'm un ad libitum als llavis!
Així interpretes pentagrames, tremolen les ombres del desig.
No em faces morir, princesa; no vull morir perquè no ets una peça d'ornamentació, ni cap propietat, ni objecte que es projecta i degenera: sé que amagues senyals, que s'enlairen com els pètals de les roses, que em somrius.
No et preocupes si no segueixes les mans del cirurgià: elles canten i volen per tu...
Princesa, comprens l'irreal que t'escric, la sang glaçada d'aquest hivern fet primavera?
Perquè les veus del cor mussiten, incansables, que no t'agraden les coses reals.
****** ****** ****** ****** ****** ****** ******
Agrair la fotografia a la meua amiga Maika, reina absoluta de la llum. Pica sobre el nom i descobriràs una bellesa física diferent, interior.
Necessari escoltar la música de All by means, Ain't Nothing Like the Real Thing, afirmació que nega justament l'entrada d'aquest article.
Aquest escrit ha estat generat per la cançó: irreal?
No! Són les muses... treballen en silenci per a mi.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
1 comentari:
El mirall del retrovisor va ser el primer confident de les meves decepcions; ni paisatges ni cels: allà hi havia les meves primeres arrugues, i no eren de vidre
Publica un comentari a l'entrada