Aquest sí és el meu príncep; amb els ulls de cel no té por a res. Crepitava el foc de la llar, rondalles narrades en dolç vaivé: però ha deixat la lentitud de l'engronsadora i m'ha mirat:
- Lloba, malgrat el fred i els xiulits dels fil d'arams, hem d'eixir!
Eren dos quarts d'onze de la nit i, enfilat el carrer, la pluja jugava amb la seua umbrel•la. Una nit d'espills a terra, de tolls infinits que, en mirar-nos, ens recordaven l'amiga Papallona...
Al seu costat no m'impacienten els estranys meteors; ara, quan cau lenta una menuda calamarsa i mentre la ciutat mullada dorm, la seua solitud i els ulls callats que ens miren ja són nostres.
El meu príncep camina sobre triangles i té passos d'una música que esborren qualsevol inclemència.
No cal dir-li res, perquè viure al seu costat és veure l'Arc de Sant Martí. De fet, malgrat els seus actes estranys, sempre em sorprén -en la profunda composició d'aromes- la seua veu.
Quina sort la meua sentir el voler!
No calen excuses per estimar aquest bípede animal.
Ara els seus ulls són llums que cisellen aquest somni al vent: un jardí que tritura tota tristesa i on ningú no s'ofega per la soledat.
Per més fosca la nit... despertes la pell núvol del món.
Podeu trobar la música ací, Lady jazz.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada