dijous, 24 de desembre de 2009

Antropomorfisme de Jana, VI


Ara les seues mans són vidres purs que cisellen el vent, dues navalles per les quals el fred tremola...

Aquest sí és el meu príncep; amb els ulls de cel no té por a res. Crepitava el foc de la llar, rondalles narrades en dolç vaivé: però ha deixat la lentitud de l'engronsadora i m'ha mirat:

- Lloba, malgrat el fred i els xiulits dels fil d'arams, hem d'eixir!

Eren dos quarts d'onze de la nit i, enfilat el carrer, la pluja jugava amb la seua umbrel•la. Una nit d'espills a terra, de tolls infinits que, en mirar-nos, ens recordaven l'amiga Papallona...

Al seu costat no m'impacienten els estranys meteors; ara, quan cau lenta una menuda calamarsa i mentre la ciutat mullada dorm, la seua solitud i els ulls callats que ens miren ja són nostres.

El meu príncep camina sobre triangles i té passos d'una música que esborren qualsevol inclemència.
No cal dir-li res, perquè viure al seu costat és veure l'Arc de Sant Martí. De fet, malgrat els seus actes estranys, sempre em sorprén -en la profunda composició d'aromes- la seua veu.

Quina sort la meua sentir el voler!
No calen excuses per estimar aquest bípede animal.

Ara els seus ulls són llums que cisellen aquest somni al vent: un jardí que tritura tota tristesa i on ningú no s'ofega per la soledat.

Per més fosca la nit... despertes la pell núvol del món.

Podeu trobar la música ací, Lady jazz.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir