Vestiu molt bé i enamorat com sóc
de la bellesa, cauria rendit
als vostres ulls de benestar. Guarnit
amb dolça seda esdevindré un moc?
Això depén! Ara he comprés el cóc
la sentor greu, camuflada, l'ardit,
la música celestial. Heu dit:
- Mamons calleu! Així us creme el foc
i que l'infern devore els vostres ossos.
Els mots no són esclaus! Ullals d'un vent
trituren ferms la doble vida, a trossos.
Udoladors en el sonet, els gossos
canten l'esperança. És el moment:
barreu el pus infame d'aquests cossos.
Podeu veure al blog de la Comtessa d'Angeville el seguiment contra la infàmia.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
3 comentaris:
La republicana Jana vesteix més dignament, ço és, millor que els infames.
Sempre, sempre, els nostres braços han estat més curts que el desig i no hem pogut deturar les infàmies. Ni la mort dels que estimem. Sort que els gossos, fidels, udolen.
Tu sí que saps Olga...perquè has viscut i guardes retalls de vida al calaix de la memòria...
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada