Eren les 9:00 de la llum d’un matí que ja no mai tastaria. Al carrer, una conversa entre hòmens, anunciava el seu traspàs com la cosa més natural del món:
-¡ Pobre, es trobava tan sol que, així i tot, és el millor que li ha pogut passar! El seu cas ha estat molt trist; era com un jardiner trencat, sense feina, ni ocupació.
Ja feia massa temps que ningú no li preguntava per les seues flors, ni per l’estat dels colors. Quasi tothom desconeixia el rumb dels seus passos silents o si encara vibrava de sensacions. Joan, de tant en tant, el freqüentava per gravar-li la llum, aqueixa temperatura que emeten, al ulls, les estacions. Aquesta era l’hora, que en les últimes visites rebudes, ni demanà les mans, ni paraules agradables, ni tabac, potser, aqueix consol tan gris i raonable.
El seu amic fou testimoni de la darrera llum perduda: fotografiar-li la mirada.
A la memòria de Xavier Bailach Badenes.
Josep Lluís Abad i Bueno
1 comentari:
Hola Pepe. Soc Xavi Peñarroja el teu alumne de la clase de 2n de batx B i volia deixar constancia del meu pas pel blog. Un escrit preciós. He estat mirant les fotografies i m'han encantat els paissatges i com a bon "jazz man" tinc que dir que la música de fons es mol adeqüada, m'agrada molt. Vaig a continuar estudiant filosofia. Un abraç.
Publica un comentari a l'entrada