Estimat fill:
Avui el pare ha visitat l’hospital i cansat del cos que, inajornablement, l’abandona, ha abocat els ulls al jardí del celobert interior. No hi era ningú en aquesta intimitat, però jo sentia, encara, el teu record. De vegades les paraules no hem de dir-les a l’instant; hem de deixar-les, humils, al cove de la vida.
¿Haurà estat aquest l’enlluernador propòsit de l’inconegut arquitecte?
Esperonat per l’erta agulla d’un avet, tan sols s’hi passejava un aire trist; una mena de llum metàl·lica m’ha deixat absort, en ressaltar, una pluja de roses blanques sobre la verda gespa. De fet no eren elles, sinó el desmai dels pètals sobre el terra esponjós el que gravitava.
¡Quines càlides tessel·les ens regala la vida!
Des de la segona planta, la perspectiva aèria suportada per les escales era magnífica. És, aleshores, que he pensat amb tu, amb tot allò que hauria pogut dir-te ens aquests anys elèctrics, però que he viscut, i ara lamente, curtcircuitat.
Així doncs, t’escric per disoldre aquesta murada, per ofrenar-te els colors de la tendresa abans que ella m’oblide, abans que em desconega el meu propi pols, que no puga dir-te que ets la carn de la que fou aquella meua primavera.
Vindrà el moment que les paraules em passaran de llarg, paradoxa per a qui ha intentat comprendre la textura de viure-les, potser, sense massa èxit i encert; aleshores caminaré un passeig inesgotable d’absències, les avingudes acolorides d'un silenci fins que el meu cos, definitivament, s'adorma. Però no tindrè cap por més, perquè esdevindràs el meu callat consol.
Així doncs, t’escric per disoldre aquesta murada, per ofrenar-te els colors de la tendresa abans que ella m’oblide, abans que em desconega el meu propi pols, que no puga dir-te que ets la carn de la que fou aquella meua primavera.Vindrà el moment que les paraules em passaran de llarg, paradoxa per a qui ha intentat comprendre la textura de viure-les, potser, sense massa èxit i encert; aleshores caminaré un passeig inesgotable d’absències, les avingudes acolorides d'un silenci fins que el meu cos, definitivament, s'adorma. Però no tindrè cap por més, perquè esdevindràs el meu callat consol.
¡Fill, no patisques per mi… no t’ho prengues a mal!
Cerca’m la llum oculta, ara, als meus dits; retroba’m el fil que em perd i m’allunya dels batecs. I si ho vols, hauràs de fer, encara, un darrer esforç: li llegiràs, al paisatge del meu cos tremolós i caduc, la invisible vibració de l’aire… Aqueixa quieta bellesa que, llunes arrere i per tu, vaig escriure: aquest amor inassolible que, sense comprendre’l, m’asserena, pels teus ulls, la darrera mirada.
Josep Lluís Abad i Bueno
3 comentaris:
Felicitats per aquest magnífic escrit!
De vegades un poeta ha de viure un fet biogràfic absolutament colpidor -com només colpeix la veritat crua- per a poder escriure el seu millor poema (ni que siga "en prosa"!). No envege el que estàs passant, Josep Lluís, i no sé si val la pena viure amb tanta intesitat per a poder escriure de manera tan igualment intensa. A un pare que es dissol en el temps se li pot dedicar un bell poema, però el que de veritat ens agradaria als fills és que els poemes no foren necessaris.
Caldrà beneir humilment les paraules com es beneïa el pà d'abans. I repartir el poema com un cos jacent. Ara, ja, sobren tots els mots.
D'un company i amic que et vol bé.
Ara és temps del temps. Ara és temps de liquar els minuts i beure a glopets el degoteig que raja. M’eixugue els ulls d’una humitat insuportable per donar-te forces, company. Que ell no veja els teus ulls mullats, com ara estan els meus, escaldats d’absències i records.
Trau l’energia tel•lúrica i no descures el present tot pensant en el futur. Ara és temps només de present.
La teua carta, amic, m’ha commogut i ha trasbalsat l’enyor que jo sent i que no puc amagar. Voldria donar-te forces però les porte amarades de llàgrimes. Colpejades per la injustícia que se’ns cau al damunt sense esperar-la, sense cridar-la, sense meréixer-la.
Fa poc de temps que he passat pel mateix tràngol i encara no m’he pogut empassar el nus de la carència. Era la meua primera gran pèrdua i encara no la comprenc.
Tens tot el meu sentiment per recolzar el teu dolor. Ànim.
Publica un comentari a l'entrada