divendres, 13 de febrer del 2009

Comentaris perduts.


Aquella vesprada havia passejat amb el sol abraçat pel vent; però no gens dissimulades, elles li pessigollejaven les tènues ales dels turmells advertint-li els camins i cels on havia d'acudir per replegar-los.

Enganxat al tronc d'una grisa figuera -pròxima a rebentar- va trobar el primer de tots, vestit d'un groc colpidor:

* - No sé què s'ha pensat aquest paio! M'ha estat picant darrerament i té un mal perdre; potser no li enviaré el comentari; encara li pujarien els ànims si ho fera. No vull de cap manera que se senta reconfortat. Qui es creurà que és aquest monyicot? Que el bomben!
Signat, Asdepiques.

Ones i més ones d'aire sobre la pell; ja és notava el perfum del capvespre: la magreta humida i els fongs blaus cavalcant sobre taronges pansides. A la caseta del pou, contra la xarxa metàl·lica dels desitjos, l'indicaren, aquell text, en gran part, sofrimat. No fou fins arribar a casa que l'íntima llum el va trasbalsar:

* * - Ha estat una pena no haver-te conegut abans. Per ser la primera vegada que em passa, et dic que no actue amb tots així... Tant se val si t'ho creus o no! Però eixa música tan bella que sona i sona i sona al teu blog... justament sóc jo. Pels matins, quan la llum em desperta, desitjaria trobar la teua calor per despentinar-te els somnis.

Un moment, un moment, no cal fer-li això! Has sigut massa directa. No li compliques la vida. Deixa-ho córrer, no premes cap tecla. I, des de l'àtic, ofrena-li tot aquest paperam al cel; ho agrairàs!
Signat, Camèliablanca.

Elles somreien per tot allò que sabien dels mortals, però que quasi ningú no creia. Viure és una coincidència; morir, la realitat, però, entre les vores d'aquestes conjugacions, cal que els cors somien... és la nostra missió.

Eren petites ombres que xiuxiuejaven rere l'aire d'aquella melancolia; però era girar-se amb el cos i, totes aquelles veus, s'evaporaven. En les darreres nits havia dormit tan despert que aqueixa sensació l'havia fet pensar que era, just, el moment per visitar la seua metgessa. No tenia gens clar el que li ocorria; aquelles visions de libèl·lules..., les volves de neu en la front, els continus estats d'endormiscament, i les veus, sí; unes veus com harmòniques de cristall soto voce.

A l'endemà decidí caminar pel parc. Feia un fred de falgueres quan, tímidament, la veié real, preciosa crisàlide... com llunes abans l'havia imaginada. Caminà amb els ulls cap a ella, la respiració de plata, pausada. Ella, en alçar els ulls de les notes, li les oferí; eren els seus petits comentaris, notes tintades, perdudes, abandonades pels bancs d'una ciutat oculta i, per ell, escrita; uns comentaris mullats per les abraçades nocturnes, la boira; al raval li havien tret per nom la passejant dels somnis. Tot l'amor orfe que va ser capaç de perdre i donar, ara li'l retornava sobre uns pètals de blau: les seues mans.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia Myles Smith.

Imprimir

4 comentaris:

Unknown ha dit...

És que només puc dir: PRECIÓS! Aixecar-se de bon matí amb aquesta poesia...quin bon dia m'espera avui!Gràcies...

zel ha dit...

Senzillament, m'hi gronxo, paraules meravelloses, comentaris que valen un cel...

Príncep de les milotxes ha dit...

No t'oblidem, dona d'aire...!

Lluís Bosch ha dit...

No em preguntis perquè, però m'has fet recordar un conte del Cortázar. Molt agafat pels pèls, però mira, ha anat així. En tot cas, tu ho tractes amb un to poètic quasi brillant. Un lleu toc de misteri. Tot és un misteri.