diumenge, 22 de febrer del 2009

Projecció de present.


Quan jo mora, els llençols que m'acullen, han de ser de color lila, plens de margarides blanques pintades per recordar-nos, així, les passejades per la Serra d'Espadà, també gitats sobre la terra, escoltant l'aleteig dels pixavins, l'audible remor del vent anònim que ens cridà i les formigues pessigollejant-nos les carns.

Quan jo mora, amics, vull les finestres del carrer de bat a bat, per oir els nens i nenes, les passes de les mares i els consells dels iaios que duen i tornen l'esperança a l'escola; així notaré el sol del migdia o, potser, com la pluja dels núvols els fa companyia... Per les seues veus i els grapats de riures vibraran les meues, oh estimades paraules... pels vells temps en què corrien pels carrerons de la boca, ara tancada i marcida, però encara enamorada.

Quan jo mora vull una cortina tremolosa de ganxo i trenada amb molt d'amor; malgrat que jo l'oblide i per ella ja no mire, la vull transparent i amb molts cercles i sanefes subjectes per les mans que m'han estimat; si òbric els ulls escoltaré tots els colors i les ombres, veuré també la llum que disfressa els sorolls, les roses que sempre he esperat i, malgrat que no arribaren, arrelaren dintre, al jardí del cor.

Quan jo mora, sí...

Quan jo mora, perquè el temps en la pell se m'esvara, em recordaràs en cada racó on escriguí el teu nom de flor absent... no podràs evitar-me ni als jardins, ni a les deus admirables. I en tots els llibres oblidats penetrarà, serenament, un aigua pura per mostrar-te que no han estat escrits debades.

Potser quan jo mora hi haurà quelcom que beurà la llum oculta, pacient, gravada rere les lletres... Aqueixa marca aliena als rellotges que, per bategar en la seua boca, tremolarà de vida més enllà de la matèria.

I evocarà humil, explicarà carnal i cantarà feliç el foc que, en altres temps, hi hagué: la lluita a mort d'un esquelet de calç que encara és convençut d'aquest amor perenne.

Quan jo mora, us assegure, parlaré.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a sulaco.
Imprimir

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Bella reflexió vital amic Prícep. Malgrat parlar de mort, traspua una fermesa optimista. L'amor per damunt de la mort.

zel ha dit...

D'això se'n diu provocar...si més no, jo, quan explico als meus fills com ho vull quan jo mori, saps què? M'engeguen a pastar fang...i prou els dic que vull música de Nova Orleans, i blues, i un potet de cendres per a casdascú a casa seva...

El teu desig s'ha d'escriure...