Oh núvol meu que, nu de vents, t'estime!Per atzar, no has vist la llum solar, aquella col•lecció de mots perduts sobre la lleixa tremolosa de les mans?
Es dissolen tots ells, prenen colors i aromes perquè te'ls mires...
Ni la política, ni l'economia, aquesta falsa realitat que volen fer-nos creure i enverina...
Europa esdevindrà un ram de flors trencades?
On és el cor d'aquestes bèsties allunyades dels carrers senzills?
Ignoren les persones?
De pur rovell, les bicicletes ja no rutllen, la llengua verge dels nostres pares, sota el gel, ens l'han asclada.
Oh fada de la pluja i les tempestes!
El món podria caure en forat negre, esdevenir un cataclisme... però jo ho sé; pels vòrtex, clavaries els ullals, les urpes gratarien lluentors en l'espiral i afloraria un aire nou en l'univers.
En remolí de blaus estels, oh núvol meu, també t'estime!
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a z-nub.
Imprimir
3 comentaris:
"Asclada". Una paraula que tenia oblidada i que m'agrada.
Amerem-nos de la força del remolí que ixerà del núvol i donem una nova alenada d'aire al món.
ja ho deus saver, però molt bo!
m'ha agradat molt,
una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada