dilluns, 8 de juny del 2009
Cada dia escric perquè ets la meua única expectativa
I en l'amor no hi ha pànic si l'espai és blanc, perquè m'habita el silenci, bell company de viatge...
Aleshores camine pels carrers perseguint l'olor de la teua veu. Si, a cada pas, t'allunyes més, rere les cantonades sempre s'obren petits vocabularis, pistes com dreceres per treure'm literàriament del naufragi.
Dis-me què no veus en mi, o bé, d'allò trobat, als somnis què et proposes?
Avui 7 de juny camine amb Jana i, per la nit, s'enlairen pels carrers papers molt bruts d'una tinta que agonitza... lletres destenyides que, banals, redolen pels corrents de la política efímera, aviat passat, oblit, ja ara.
Però en obrir la porta i despertar, vaig corrent amb el desig al forn i em sé faune i prestidigitador; a la vora humil del foc recomponc, dels estranys excedents de mots, un nou camí que em duu a l'autèntica onomatopeia del matí.
Com dir-te que el silenci, de tu parla!
Que en l'adéu del pressurós comiat, he tastat la melmelada dels teus llavis!
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a alfonsolopez.
La paraula de Fernando (expectativa), però en els titulars no sé fer-la negreta.
Imprimir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Veritablement el silenci és un molt preuat company de viatge.
Del silenci neix la poesia, de l'oblit una desarrelada existència.La memòria, encara que de vegades, ens traïs, és l'esència del crompomís de tot allò que sentim. Els sentits tenen memòria!.
El silenci parla d'una manera molt subtil.
Publica un comentari a l'entrada