Aquesta és una paraula espill, polivalent, enigmàtica per més que l'emprem, amiga Olga.
Tinc la Llibertat com l'únic dret meu personal, intransferible; i és per això que dic sempre el que vull, no mai coaccionat ni pel que puc o dec dir... Cada dia és com un entrenament en aquest humil exercici, per altra banda, no gens fàcil.
Tinc la llibertat que m'obliga a respectar els horitzons dels altres. Aquests són tan sagrats com les persones que els habiten. L'únic límit que em propose és la dignitat: escriure és regalar, no llançar llevantances, ni menysprear.
Tinc la Llibertat de dibuixar poemes sobre la sorra i engronsar els teus ulls estrany i proper lector, amical i llunyana lectora...
Tinc la Llibertat d'oblidar escrits per a mi...allunyar-me del paper, deixar-los dessagnant-se sobre la llengua seca, al desert que m'habita trist i ple de sol alhora.
Tinc la Llibertat d'estimar persones inventades i també reals, confondre els dos reialmes, nadar en oli i aigua, amuntegar grapats de terres, focs...
Tinc la Llibertat de fer bookcrossing amb aquest escrits: per pagament, la incògnita d'una mirada anònima i lliure.
Tinc la Llibertat de creure, veure i viure l'amor més fort, més dur i pur... Correspost o no, autènticament sincer.
Tinc la Llibertat de caminar despert en somnis, d'estimar la soledat del bloguer, de repetir-me, cremar-me i consumir-me -oh cendra verge- entre les teues mans de flor!
Tinc la Llibertat de viure un món somiat per tal de tatuar-lo en la carn d'agulles d'aquest viure curt; de restar sord, gris, il·lús, per afaitar i sol... tinc la Llibertat de compartir aquest amor discret en la literatura, la paraula que el duu.
Tinc la Llibertat com un recull de signes escrits així " llibertat" o bescanviats "bitrellat", d'imaginar-la com un vibrato sostingut als braços del silenci final.
Tinc la Llibertat de no llegir ningú i no ferir... de cauteritzar les mancances llegint els altres, de caure en l'oblit propi, particular.
Tinc la Llibertat de generar -en barandat de mots- tot un edifici per a la meravella d'uns ulls cecs que escolten la llum d'una veu estimada en llegir-los.
Tinc la Llibertat de demolir-lo i ofrenar-lo triturat a falgueres i òrfenes molses que m'esperen amb els braços oberts del bosc.
Tinc la santíssima Llibertat de rebutjar que els drets d'autor -entesos com una qüestió crematística- em posseïsquen. I puc regalar-vos-els.
Tinc la Llibertat de presentar-vos el pou del jo defenestrat per certes poètiques que no mai l'han exhaurit; tinc la Llibertat de capgirar-lo, d'ofrenar-vos la seua set i l'aigua calidoscòpica que grava l'estima per aquesta llengua compartida.
Aquesta és la tasca autèntica.
L'únic dret meu d'autor?
Val: escriure en el vent, parlar-li a les pedres. I dibuixar somnis mentre us escolte i us llig la vida que, als rostres, encara palpita encantada.
Agrair la fotografia al mestre M Holm.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
8 comentaris:
Un text molt bo! Em sembla molt oportú anar rescatant la paraula llibertat abans que se la quedin els liberals i neo-liberals...
Sembla un manifest però m'agrada la defensa de la llibertat que hi fas.
Per cert, m'agrada el que es veu reflectit en el teu retrovisor del post anterior :)
Gràcies amic i mestre Lluís. Crec que tots tres, després de tants articles vostres llegits,anem de la mà per la mateixa vorera del riu...
La llibertat és un dret, però no només d'autor.
Amic príncep, gràcies per aquesta defensa de la llibertat ben entesa que ens regales. M'agrada passejar per aquesta riba del riu.
És ben cert, Olga, però aquest dies se'm va ocórrer parlar del tema deels drets d'autor, cultura, llibertat... Ja sé que la Llibertat és molt més ampla que el que jo he dit... No he volgut controlar-la.
Sé que estàs al costat, Lali, mirant per la finestra que ens sap junts, malgrat qualsevol fenomen atmosfèric.
Aquesta altra Olga també respon a la proclama de llibertat exercida pel Príncep amb un verb tan expressiu.
Sempre he defensat els registres ben amplis, però sembla que alguns ens encasellen en determinats clixés i prou.
Sense conèixer-nos, ens classifiquen, es riuen -en públic- d'allò que ens agrada i volem compartir amb els amics en llibertat, sense imposicions.
D'imposicions ja ens en porta la vida mateixa, no cal que ens basquegem a fotre la gent.
Entenc un blog com un espai de compartir aficions i gustos i també d'aprendre de tots aquells que ens aporten riquesa vital.
Gràcies, Príncep.
Avui, més que mai, calen proclames com aquesta.
M´agrada la passió amb què escrius.
Publica un comentari a l'entrada