dijous, 11 de desembre de 2008

Amor absent.


Escrivia a la casa de la muntanya de 55 habitants.

Dibuixava en una llibreta de paper, amb llapis.

La història es quedava en punts suspensius i, independentment, creixia fins a tal punt que, en tornar de qualsevol altre lloc de la llar, ni ell mateix la reconeixia.
De tant en tant, acudia a la cuina, pelava verdures, les netejava i posava en marxa el bullit; els pits de pollastre de corral els girava sobre el granit de la cuina per desfer la cohesió dels àtoms, d'aquelles cèl·lules congelades. Agafava de nou el llapis i la narració havia augmentat en emoció. Aquest era l'avantatge de no utilitzar ordinador; no en tenia encara.

Una pluja suau no havia parat de caure rere el balcó i les mans deformades dels agricultors no havien acudit a recollir les olives d'or. Era un dia festiu que no depenia del calendari convencional. Plovia per a tothom, per als vius desatents i per als càlids morts amb ulls color de sèpia.

Escrivia els detalls, conjuntava paraules amb l'afany, potser, de sorprendre's, amb el pas dels anys de tot allò que havia escrit.

Tot s'acabarà en un tancar i morir del servidor- barruntava.
Simplement prémer una tecla i l'univers petit i escrit s'haurà dissolt.
Pagarà la pena aquest esforç?

Li restaven transmutades a l'oïda les paraules d'aquell altre escriptor... Rescabalades, deien que tot allò no gravat al paper es troba condemnat a l'oblit. Tindrà raó aquell professional? Mentre aquell guanyava diners, ell no podia clavar ni un clau; és cert, que s'estalviava la possibilitat d'una hipotètica ferida...

Li vingueren també unes altres paraules d'un no mai vist i conegut virtual:
- Nosaltres els qui vivim de la literatura no podem anar regalant llibres a tothom; com les editorials, som professionals...

Tornà on es coïa el menjar i els vidres de la cuina eren entelats d'un baf; els dits, l'únic que li restava... però, tot recordant aquell desig adolescent, escrigueren el seu nom de flor; a poc a poc, la grafia, esvaint-se, s'escolà... Esdevingué el gotimall trist d'un vell amor...


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Agrair la fotografia kristobal_gb.

5 comentaris:

novesflors ha dit...

Tot depén del color del vidre amb què ho mirem. Jo sóc dels de "l'art per l'art" i em fa igual no ser coneguda ni famosa. M'agrada escriure i escric. He obert un blog i alguna gent em llig. Estic contenta.

Príncep de les milotxes ha dit...

En som dos, amiga visible... Recorda-ho; hem fet un compromís per a d'ací 8 anys més... a l'altre eclipsi de Venus... Ho dic per si algú defalleix en el camí...
M'agradà les lletres que s'arremolinaven al voltant del teu cursor al teu blog... Original... També em va aagradar la relació de les matemàtiques amb la bellesa (fractals) i formes naturals.

Olga ha dit...

Hi ha pocs escriptors professionals que poden viure només de les paraules. Tot i tenir el do, s'han d'acontentar de ser llegits i escoltats.

Salutacions des de la biblioteca.
Fins ara.

Príncep de les milotxes ha dit...

Però és ben cert, que hi ha alguns individus d'aquesta espècie que perden el cul perquè els publiquen (de vegades lliges cada obra que et posaries a plorar)...
O no Olga?

zel ha dit...

I en canvi, llegeixes cada text als blogs ( el teu n'és un dels amos)on l'art d'escriure no pas grans quixots, sinó petites joies, també et fa caure la llàgrima, de pur goig, però...

M'agrada tant el que escrius...