diumenge, 21 de desembre de 2008

La soledat del bloguer, 3.


Rere els cristalls queia la neu. També un silenci matiner. Ell prenia el desdejuni tot mirant per la finestra la soledat d'aquelles flors.

Pensava:- Són tan valentes!

Un vent tallava les paraules amb udols de gel. Però isqué per lligar el plàstic que, amb una elàstica gometa, protegia el seu roser del fred.

Aquella rosa cofoia se l'havia mirat tantes voltes de gairó!

Però, al darrer pètal caigut entre els blavons, el jardiner trobà una espina clavada amb la següent inscripció:

- Ara quan ningú em mira i titil·le de fred i por, he comprés el tacte de les mans que em protegien.

T'estime.

Et respecte per la teua bondat.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a Javiern.