diumenge, 28 de desembre de 2008

Un poema de Joan Margarit.


Plànols.

El seu amic li va mostrar la casa
i quins envans volia enderrocar,
quines portes obrir en les parets mestres.

I ell li va dir que no fes res,
que mai les cases no han salvat ningú.
T’atrauen les ruïnes, li va dir.
Mentir-te fins a caure, absort i gèlid,
en el teu dormitori de l'engany,
on t’ imagines ella somrient.

I després va callar, com els ocells
quan senten passes massa a prop d'on canten.

Del llibre, Casa de Misericòrdia, Edicions Proa.

Imprimir

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Touché, Joan.

Eulàlia Mesalles ha dit...

De vegades, malgrat tot, cal destruir per poder-nos reconstruir. Tenir nous projectes que ens facin una casa nova.Per poder mirar el futur.
Tot i que les ruïnes quedin per sempre en algun racó nostre, formant part del nostre passat.

Príncep de les milotxes ha dit...

Al poema veig la senzillesa de les grans veritats.
Magistral el silenci del passeig entre els dos amics que sinceren les seues vides, utilitzant l'excusa de la renovació de la llar. A més a més quan qui escriu és l'arquitecte Joan Margarit.
Ja m'agradaria endevinar l'experiència concreta que el fiu escriure aquestes paraules bellíssimes.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Totalment d'acord amb el que dius, amic Príncep de les milotxes: bell i senzill.

Txell Sales ha dit...

Un poema genial. A mi, m'arriba molt quan diu que les cases mai no han salvat ningú.

lluís ha dit...

Tot i que no cal perdre el sentit, en Margarit deu ser dels grans poetes viu que tenim. Aquest poema té la virtut de no ser fàcil. Potser en té de millors en aquest llibre, però tots toquen peces molt sensibles de la nostra vida, i ens venen a dir que és una mica més complexa. Un envà és només un envà? O és el nostre secret impuls de destrucció? O el nostre secret impuls de mort?
Gràcies per recuperar-lo aquí.