dimarts, 23 de desembre del 2008

Els imparables, qui?


Han tornat de la lluna aquests poetes que s'autodenominaren imparables allà pel 23 de juny de l'any 2004. I mireu que tinc amics entre aqueixa colla. Però, com són de sofrides les paraules! Jo diria que basàltiques per la temperatura que poden arribar a aguantar.

He llegit al web del valencià Vicent Partal, un article que m'ha fet retornar a l'epítet tan curiós. Però el 17 del present vaig llegir un altre a Riell Bulevard - àcid i impressionant, jo no conec personalment ni poètica a l'Hèctor López Bofill- i, és clar, s'encengueren els llums del meu semàfor cerebral.

La pregunta és si a la Poesia li calen "Tags", etiquetes.

Pensant per a mi, però públicament, desconec el perquè Isidre Martínez i Mª. Josep Escrivà aterraren en la fotografia. Potser fou per una coincidència conjuntural i res més. Una casualitat i prou. O fou que en aquell moment -i podria ser que ara també- defengueren totes les tesis del Manifest.

Ja m'agradaria que m'ho explicaren, perquè jo sóc un home senzill que esquia sobre les etiquetes fredes i ressonants. Els enviaré un enllaç a l'article, per si volen fer comentari.

A l'Isidre, home tranquil i poeta profund, crec que aquest vestit se li queda xicotet, encartonat. Potser, a hores d'ara, considera aquest fet com una anècdota. Ens ho dirà algun dia?
De Maria Josep Escrivà, dir que viatja amunt i avall, de València a Barcelona, presentant, presidint jurats, acudint a recitals, organitzant antologies sobre causes justes. Però jo la veig més asseguda a taula, discreta amb la llum i amb un llapis volador per escriure espillets del viure, per agrupar retalls de la Realitat.

La seua declaració feta a l'Avui del 2004, diu que la poesia no té res a veure amb el mercantilisme. D'acord, Maria Josep, ho compartisc amb tu; però, després sí veiem, que la Poesia depén massa de les Editorials, de volum de vendes, de renom (qui és qui) i d'historial personal. És clar que estan amb el seu dret, són empreses, no germanetes de la Caritat.

Però la Poesia no és qüestió de Caritat. Aquella exigeix temps perquè la molsa ocupe la teua existència i et dicte la profundidat del bosc, l'eco del rierol, la veritat de l'ombra, la claredat de l'aigua: el silenci que parla.

De fet, no li vaig donar massa importància a la notícia, al Manifest signat (podeu llegir-lo ací al segon paràgraf). Ara que ja han passat unes quantes llunes, veig que algunes idees són vàlides encara; són com la gravetat a la Terra -sempre han estat en ment de persones considerades normals-, però que no són gens noves. No podem dir que hem fet la descoberta de la Mediterrània.

El que jo voldria és que no es cregueren aquests nois i noies tan especials!
D'altres afirmacions em semblen massa pedants. Quan tot el que existeix roda i roda al voltant d'un engolidor tan personal, esdevé allò mateix que ells critiquen, mel·liflu i passatger.

Amigues i amics lectors, què en penseu?

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a Xavier Bertral.

1 comentari:

Javier Peñarroja ha dit...

Gracies i bon nadal també. Els reis enguany estàn en crisi, però algo supose que caurà. Per cert, m'he comprat un llibre que em vas aconsellar tú i em pareix una font inagotable de sentiments: "Carta a D." d'Andre Gorz. L'he llegit en un momentet i em pareix increible. Gràcies.