Avatar.

La música és perquè us relaxeu davant del poema.

Et fas vellet, nano...
i això et preocupa.

Tu, sí, trist lector
que entre els meus possibles
ja t'has assabentat
i veus com raja el so
celeste en veus per tu.
No mires enlloc:
aquest retrat
tot buit de sang
és teu -badat robot-
i et fugen els voltors.

Avorrit dels títols
i llibres no escrits,
dels vols aparaulats,
avorrit, fastiguejat
pels somriures de cendra,
per l'impuls frustrat
d'agafar la boira
i no besar-li els pètals,
ets textura d'una broma,
com l'ombra palpitant
al gratacel de l'oblit.

Tu, sí, metàtesi
de l'altre meu jo.
Qui em vigila avar
i els blaus comptabilitza
dels versos blancs
tan sols, tan freds,
tan foscos per la sal
que et pessiga lenta
i el cor deshidrata.

Tu, l'altre del mirall
que mai no tastaràs
l'abraç d'una sirena,
ni l'aquós desig del cel
d'aquell bon dia
en sa mirada trista.
Et fas vellet
i te n'adones, ara,
que el temps ha passat,
i ningú et convida
a les garlandes núbils
de la literatura cobejada.

No ets notícia,
ni en saps crear
antic prestidigitador;
perquè el teu és
nom de pols perdut,
estripat pel bec
d'aquells ocells cantors,
volàtil sol de figues
seques i sargantanes,
paper tot groc
d'alè premsat.

Nano, et fas gerent
de la vellesa en la disbauxa
i això fa molta pena.
I plous, oh vell cadàver,
per despullar-te viu
al vol perdut d'un goig
que és vent fugaç, mandrós,
també dessaborit.

Una a una replegue
les engrunes que fores,
la calç de l'esquelet
que no sosté cap tinta,
ni grafia. La cansada
melodia que ningú
contempla. Tu, un breu
poema de carn prima,
silenciada i mòrbida.
Tu seràs l'avatar,
d'un jo de carn obscura
i no ressuscitada
que renega del jardí
d'aquest hivern tan gris,
consol del negre i blanc.

Ja t'has filat, amic?


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Digital direct, thanks.

Imprimir