dimarts, 24 de març de 2009

Arrels.


Trau-te les pedres del cap
el pes que et rosega l'ànima
i pot conformar-te esquiu.

Ets sol un lacai, humà,
escorça buida que sura
pel corredor de les lletres,
bressol on rimen els somnis.
La carn perirà, els mots
obriran panys i més panys.
Després, oblidat el cos,
esdevindràs esperança.
Trau-te les pedres del cor,
la mala sang, venta palles,
la pols, dibuixa un món blau:

en l'horitzó del futur,
-oh vell jardí isolat!-
arrelaran focs en l'aire.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a annyblue.

Imprimir

2 comentaris:

Ximo Badenes i Barceló ha dit...

En aquests temps on s'enlaira tan d'àcar i pol·len, els que patim d'esma es ho passem mal.Però aquest poema m'ha omplit es bronquis d'optimisme,veritablement respire optimisme.

Jeroni Maleuff ha dit...

Bonic.