dilluns, 23 de març de 2009

Rostre de nacre.


Quan encara no hi era
tu estaves estimant...
Després vaig ser germinada
i tu estaves ja.
Més tard, el frenesí del viure
ens apretava i tu estaves ja.
A trompicons es trovàrem
més aviat pel camí,
ens esquivàrem a voltes,
ens miràrem sense fi
i tu, ja estaves allí:
quan, a la fi, ens fonguérem
cos i ànima, principi, fi
alfa, omega, fills, pare, amics...
Aleshores començà la vida
entre camèlies, margarides
i gessamí.

Maritxé... 24-02-09

Això escrigué al seu dietari sense importar-li les rimes fàcils, ni les repeticions de paraules, ni la mètrica d'aquells dies en nebulosa; no era poeta, però, així i tot, migrà, com ocell sense esperança, ni primavera, per esdevenir un rostre de nacre per al seus dies; tenia mans de gessamí per al seu cos i duia mirra en la mirada.

Mai de la vida vaig veure tants grapats de tendresa en cada centímetre irisat de la seua anatomia.

Tota ella reconstruí pacientment el vocabulari d'engrunes que replegava disgregat dels seus ulls perduts; fins el darrer silenci va ser la llavor d'un poema aliè a la forma, però que esdevingué motiu sagrat, votiu, de vida.
Ella la dona de nacre d'un pare -púlsar d'un sol fusionat- la claredat invisible, filla i germana vestida de llum.

Amb tota l'estima,

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a 1000A.


Imprimir