diumenge, 15 de març de 2009

Enyor.


Dóna'm la mà... Els records se'm fugen a la carrera i els teus ulls ja no parlen l'aroma dels cirerers en flor.
Dóna'm la mà, pressiona-me-la.
Que la sang s'ature per tot l'amor que he escrit per tu!
Tornem silenciosament al lloc on la llum era com pols d'arròs entre les branques.
Tornem al teu somriure...al paisatge blanc -oh innocència perduda- del primer bes, al lleu contacte.
Amor meu, com dir-te que al bressol d'aquesta soledat ferida, encara t'estime.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a totisprz.

Imprimir

4 comentaris:

Jeroni Maleuff ha dit...

No sé si l'enyor és realment productiu però, de vegades, resulta inevitable.

Anònim ha dit...

Poeta-enamorat, llamp del migdia, crepuscle de mitjanit, amic encés de vida, tendra soledat la dels teus polzes,...En cada síl.laba que crees, s'emmirallen llunes

Anònim ha dit...

La primera vegada t'he llegit sense música; un vertigen elàstic dels budells a l'estómac so de flauta de pa, que en arriba al cor s'ha fet desig creixent; tan gran, tant, que se'm ha endut al llit de la poesia.

Carme Girona de Pacios.

JAVIER ADAN ha dit...

Gracias por visitarme y seguirme de vez en cuando.
Tienes un blog con una gran belleza estética