divendres, 8 de maig de 2009

El futbol: riure i viure per no plorar.


El fet és que no em considere una persona especialment ni interessant, ni brillant, llevat que ho siga perquè escure sempre els plats a casa meua.

Em trobava enmig d'aquesta grandíssima feina quan esclafí un terratrèmol emocional que sacsejà totes les meues cèl•lules:

- Gooooooooooooooooool!

Quanta sacrosanta raó té l'amic Quim!, el recordava per la seua ironia de somelier, mentre el llagrimal ben eixut observava com se m'esmunyia el verd sabó entre les mans.

Vaig haver d'acudir al carrer, per suposat amb Jana (perquè em protegira, si de cas, d'alguna bèstia). Però tot era correcte, perfecte, pulcre, les conductes esperades; la meua ànima bessona no intervingué en cap moment.
Asseguda a la porta del bar i entre crits, xiulits i botzines d'aire comprimit, se'm quedà mirant com dient... No calen paraules!

Sembla que una colla de desfeinats que semblen "tontos", car persegueixen una entitat esfèrica ideal i es queixen, a sovint, de com els tracten els mitjans de comunicació-pobres treballadors, si encara els eixiran prunyons als peus i les orelles!- havien clavat un baló en la ment de la ben ensinistrada"Panem et circenses" del personal generalista...

Digueu, digueu, qui no ha tingut una llesca de pa i circ a les entranyes?

Aquest és el nou teatre, il divertimento de la societat del segle XXI, on encara moren cada dia - no és qüestió numèrica- 26.000 xiquets... Una banalitat! Aquest, i els bous o baus!

Què collons hem de fer? Siguen lloats els nous ídols de marbre, aqueixes il·lusions perdudes.

La meua Jana i jo, entumits, estupefactes, degotejant sabó en la vorera...

Visca Newton i la llei de la gravetat!

Els vaig demanar si a l'endemà acudirien al treball, millor dit, si aqueixa entelèquia que és més que "un club", els pagaria les seues nòmines... Si els hi ompliria de companatge, taronjada , formatge, espinacs i fesols els seus refrigeradors i, per tant, menjarien...

El personal generalista que visitava televisió privada ( ja sabeu, els vicis privats han de pagar-se) no s'avenien al sentit de les meues paraules...

-Ostres "tio", però què coi dius? De quin país aterres?

Jana i jo ens miràrem i vam decidir tornar a casa; això sí, em digueren que li regalarien un braçalet del club per a la seua poteta color canella.

En entrar a casa la pantalla de l'ordinador parpellejava a 75 htz per segon... i al blog de lletres un enllaç havia vessat totes les espectatives de visites... Capficat vaig prémer-lo: un article amb pedigrí parlava de la relació directa haguda entre ser un escriptor convincent i no vençut, és a dir, "dels de la pota del matxo", dels nouveaux metresexuals i ser culer (culé i no sodomita).

Us assegure que les roses us plouran a sobre pel sant jordiet. I les entrevistes a revistes literàries, i les eixides a televisió, la ràdio, la premsa, sense cap taca de defecació ... Si fumeu, a més a més puros, trepitgeu el Cel; esteu a un pas de la Glòria.

Dels premis no cal parlar-ne; i si teniu dubtes us pregue que consulteu amb l'oracle -veure comentaris- de l' amic Quimet!

El futbol una excusa pseudoliterària o no; el nou panem et circenses en temps de crisi; riure i viure per no plorar.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

3 comentaris:

Marta Rieradevallink ha dit...

Encara que sembli mentida la màxima panem et circenses sempre se l'empassa la gent, no aprenem les lliçons i ens deixem enredar cada vegada, diga-li futbol, diga-li consumisme massiu, diga-li religió...

Salva Pérez ha dit...

Associar objecte i percepció, és a dir, el joc del futbol (del qual es poden gaudir i fins i tot aprendre tantes coses...) amb la visió d'alguns sí que és generalista o, més aviat, demagoga. No tots aquells a qui ens agrada el futbol som borreguets incults. No et confongues.

Príncep de les milotxes ha dit...

Apreciat Salva, t'escric el comentari per segona vegada, i de memòria perquè la primera vegada ho he fet des del meu Ipod i per incompatibilitat de software s'ha perdut... no m'interessa la demagògia, sinó més aviat la creació literària; i un dels seus recursos és la ironia que, ben emprada, possibilita el creixement personal i ens dóna la possibilitat de riure'ns de nosaltres mateixa... Aquesta ha estat la intenció meua amb aquest post. Home, ja sé que tots no són al mateix sac... però els sacs han estat creats per donar por també. Avui justament un professor m'ha recomanat emprar metàfores del món futbolístic als meus escrits, però és que aquest esport no és sant de la meua devoció. Jo per no discutir amb ningú sempre he dit que sóc de l'Oviedo, per trencar una mica els esquemes.
Així que tranquil, pots continuar gaudint del futbol i sent del Barça o del València o de l'equip que et proporcione felicitat; jo no emprenyaré, però continuaré escribint i escoltant les suggerències per filar més prim...
No ens hauríem d'agafar tot el que es diu per la xarxa a títol personal.
I a esperar que la lliga encara no s'ha acabat..., però com tantes altres coses de la vida, ho farà...
Una abraçada i fins una altra vegada amb els teus intel·ligents comentaris. Això del "objecte i percepció"... ostres, percepció psicològica profunda, de talp...