dilluns, 11 de maig de 2009

La mare.


Quan era jove, una vegada li digué:

- M'has fet, sempre, la vida impossible. És per això que t'odie.

Un silenci desert commogué la seua ànima i una ganyota, un somriure mig partit, s'escolà galtes avall: la mare d'aigua...

Ara, passades cinc-centes quaranta llunes, el record d'aquell somriure encara restava en la profunda mirada.

En tornar del treball seia al seu costat i agafant-li les mans les besava i plorava tendresa i silencis per tot l'univers que, any rere any, li havia negat.

Ella es trobava extraviada... Però, al llindar de l'amor, trencat l'espill de paraules i imatges, li fregava les ungles de forma compulsiva. Li rescabalava d'aquella vermella infantesa totes les tones de llum camuflades?

Als seus ulls, papallones i boira: la mare.

Del castell derruït, el jardí...

Com abans, com sempre, ella somreia en solitud...


Agrair la fotografia a Antonio Arcos, (fotonstudio).

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

3 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

M'ha recordat uns versos, no recorde de quin poema, no recorde de qui era, però deia algo aixina com QUERIDA MADRE, ¿CUÁNDO TE MORIRÁS PARA QUE YO PUEDA SUICIDARME SIN SENTIMIENTO DE CULPA? (algo paregut)

Marta Rieradevallink ha dit...

Amb el pas del temps les coses es veuen diferents.

Príncep de les milotxes ha dit...

Apreciada Comtessa: M'he quedat una mica parat que des de la Montaña màgica es puguen tenir aquestes vistes... Però és clar, no ens cap l'Univers en la mirada. Potser nosaltres el que fem humilment ací, és intentar-ho.
Una abraçada i que el sol del nord que, ara, habites, et calfe la pell de les entranyes.

Per altra banda, Marta, sembla que el món funciona d'aquesta manera... Nosaltres estem de pas i la relativitat del nostre coneixement no té més que sotmetre's al tribunal inajornable del que és quotidià.

Una abraçada...