diumenge, 17 de maig de 2009

Tulipes.


Ai, què donaria per passar uns moments amb Sylvia!

Li demanaria que em llegira un poema, aquest per exemple... Que m'explicara la secreta llum dels seus ulls i la melangia. M'enamoraria -sense comprendre'l- de l'anglès caigut pels seus llavis. Sempre me l'he estimada...fràgil, fresca, profunda en la veu, com l'aigua del pou que fou la seua vida.

Josep Lluís Roig al pròleg del seu darrer poemari Peixos d'un mar sec diu que la perfecció en poesia no existeix... El contradic ací - millor, afegisc paraules noves al seu comentari-, sense parpellejar ni un segon. La perfecció es troba escindida, millor encara, diria fraccionada en la poètica mundial; així doncs, el poeta suma, afegeix un to vital, no menyspreua, ni divideix, no enfonsa en silenci etern les altres veus; perquè la poesia no és monopoli, ni la usura de l'espill. La poesia és un calidoscopi de veus, silencis, colors i ombres. La perfecció glaçada, gravada en sentiments de tinta i sang, taques de grafit, gargots del cor contra l'oblit... La senzillesa, la bondat de compartir, al capdavall, allò amb què s'identifica tota cèl·lula que batega i pensa, és a dir, la vida.

Tan sols l'intent del poema, aquesta gosadia gris que tremola contra l'adéu definitiu, la mà que defuig el no-res de la carn, del pensament gravat als teus ulls lectors, és l'única prova on es materialitza, ara sí, la PERFECCIÓ...

Llegiu la claredat d'un dels meus preferits...després que la poeta intentara el suïcidi. Del llibre Ariel, de Sylvia Plath, Tulipes...

Les tulipes són massa excitables, aquí és l'hivern.
Mireu que blanc és tot, que plàcid, que xop de neu.
Aprenc a estar tranquil•la, ajaguda tota sola en silenci,
mentre la llum reposa damunt les blanques parets, el llit, les mans.
No sóc ningú; no tinc res a veure amb explosions.
He donat el meu nom i la roba que duia a les infermeres,
la meva història a l'anestesista i el cos als cirurgians.

M'han alçat el cap entre el coixí i la gira del llençol
com un ull entre dues blanques parpelles que no volen tancar-se.
Estúpida pupil•la, que ho ha d'enregistrar tot.
Les infermeres passen a revolades, no són cap problema,
passen com les gavines quan volen terra endins,
sota les còfies blanques,
tot fent coses amb les mans, unes tan iguals a les altres
que és impossible de dir quantes n'hi ha.

El meu cos és un còdol per a elles, l'amoixen com l'aigua
amoixa els còdols que hi ha en el seu curs, i els allisa suaument.
Em porten sopor amb les agulles lluents, em porten la son.
Ara m'he perdut, estic cansada d'equipatge:
la bossa de mà de xarol, com una capsa negra de píndoles,
el marit i el fill que em somriuen des de la foto;
se'm claven a la pell els seus somriures, petits hams riallers.

Ho he deixat anar tot, una barcassa de trenta anys
tossudament amarrada el meu nom i adreça.
M'han despullat de les associacions que m'estimo.
Espantada i nua damunt el plàstic verd de la llitera,
he vist el meu joc de te, les calaixeres de roba, els llibres
que es negaven del tot, i l'aigua em cobria el cap.
Ara sóc una monja, mai no he estat tan pura.

No volia cap flor, només volia
jeure amb els palmells enlaire i restar completament buida,
Que lliure s'hi està, no ho sabeu prou, que lliure!
La placidesa és tan gran que t'enlluerna,
i no t'exigeix res, una etiqueta amb el nom, quatre foteses.
És allò que retenen els morts, a la fi; me'ls imagino
tancant-s'ho a la boca, com l'hòstia de combregar.

Per començar, les tulipes són massa vermelles, em fan mal.
Fins a través del paper de seda sentia com respiraven
suaument, per entre els blancs embolcalls, com un nadó terrible.
La vermellor parla a la meva ferida, com correspon.
Són subtils: sembla que flotin, i tanmateix m'aclaparen,
em trasbalsen les seves llengües esmolades i aquest color,
una dotzena de ploms vermells al voltant del coll.

Abans ningú no em vigilava, ara em vigilen.
Les tulipes es giren cap a mi, cap a la finestra rere meu
on, un cop al dia, la llum lentament s'eixampla i s'afina lentament,
i em veig jo mateixa, plana, ridícula, l'ombra d'un retall de paper
entre l'ull del sol i els ulls de les tulipes,
i no tinc ni cara, he desitjat esvanir-me.

Abans que vinguessin, l'aire era prou encalmat,
sortia i entrava, respir a respir, sense cap trasbals.
Llavors les tulipes el van omplir com un fort brogit.
Ara l'aire les bat i s'hi arremolina com un riu que
bat i s'arremolina al voltant d'una màquina ensorrada roja de rovell.
Elles concentren la meva atenció, que era feliç
mentre jugava i descansava sense comprometre's.

Les parets també sembla que s'escalfin.
Les tulipes haurien d'estar entre reixes com animals perillosos;
ara s'obren com la boca d'un gran gat africà
i jo reparo en el meu cor: obre i tanca
el seu bol roig que floreix de pur amor per mi.
L'aigua que tasto és calenta i salada, com la mar,
i ve d'un país llunyà com la salut.


Traducció de Mireia Mur i Montserrat Abelló.


Agrair les fotos a jfgau i amaro69.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

4 comentaris:

Tomàs Camacho ha dit...

Ja ho veus, quant de temps ha passat des del teu comentari.

Molt bonic tot plegat.

Ho sento, una abraçada.

Tomàs Camacho

Mireia ha dit...

La traducció queda molt "natural", suposo que és el millor que es pot dir d'una traducció.

Anònim ha dit...

Una setmana sense publicar... què et passa príncep? El pessimisme i la intenció d'abandonar el vaixell eren reals? o estàs fent quilómetres al teu new W?

Príncep de les milotxes ha dit...

Ja veus Tomás... No importa el temps, sí les paraules... elles restaran gravades; nosaltres serem fum.

Mireia, sempre m'ha agradat aquesta traducció, el llibre, l'autora...De tan natural que és em va arribar ben endins...

Anònim, supose que Jana et contestarà aviat, m'ho està dient amb la mirada dels seu cos... Dormita al meu costat.