Carta a Mario.

Estimat Mario:

Sembla forçat, aquests dies en què te n'has anat, escriure't unes poques lletres... i més si vénen d'una persona que quasi t'ha trobat a través de poemes perduts i desconeix la teua vida, que és com dir la teua obra.

Sé que em perdonaràs i, no de forma retòrica, perquè la paraula ens té lligats, l'hem mamada des de petits i, ens ha fet, m'ha fet, també, per tu, de beceroles.
Així que tan sols puc agrair-te, de bestreta, el no haver escrit seguint la figuració del fum o les ombres. I també ser Pedra, aqueixa fidelitat teua que no mai cesà ni en els temps de les tempestes, ni davant la immoralitat humana.

Aquest ha estat el difícil aprenentatge mostrat: captar el cor rere els circumloquis, quiasmes o metàfores. No cregues que es una feina fàcil dignificar l'asèptica grafia o torejar les modes literàries amistançades.

Avui, assegut a la porta d'una esglèsia, veig voltar, giravoltar centenars d'oronetes, es desfan els núvols i xarren els grups d'humans agafats encara a una tremolosa esperança...

Amic, no hi ha res de perdut, i el futur, malgrat els teus ossos closos, s'abilla de llum i primavera.

No res, ni la mort mateixa es cap enigma, si per la paraula se'ns atorga una humana abraçada.

A reveure, Mario.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Tonyç.

Imprimir