dimarts, 5 de maig de 2009

Estrany


Era estrany.

Però qui o què ho era? El que deia? El que pensava o somiava? El que vivia? El que callava?

Ell i el món eren ben distints... Circulaven per rails paral·lels; es veien, s'adreçaven paraules, però no mai es tocaven i perdia llàgrimes impossibles. Feia massa llum i temps que, al seu cor, no l'interessava la notícia, la realitat ocultada, aqueixa vida trista transformada que, pensava, d'altres volien fer-li creure.

Pacientment, ell s'hi construïa la seua. De matí, al migdia, al capvespre, de nit; havia aconseguit un rellotge d'aigua de 28 hores terrestres. Tenia la felicitat a un pas del diccionari, als ulls d'aquella dona invisible per a la multitud, al gest de l'ocell que bevia l'aire.

No demanava res més, no acceptava vaques malaltes, ni porcs embogits; es desmemoriava enfront de les baixades de vendes de vehicles, del preu de la taronja, dels resultats numèrics de l'èxit o fracàs escolar; però d'amagat, patia per algunes tremolors humanes...

Escrivia per conservar l'esperança, per obrir una finestra i tastar el sol dels més propers, dels veïns reals, virtuals, imaginaris. Somreia quan lliurava l'aspirador al seu Univers mental: papallones en un vol calidoscòpic irrompien de les seues mans fent giragonses en la paraula.

Escrivia per ells, sí. No importava la longitud o latitud on es trobaren... no importava el perfum, ni l'ofici, ni l'edat, ni les lletres sabudes, ni la tecnologia emprada...
Escrivia per cercar la flor lliure, per centrar-se en la meditació present, per fer ploure, als seus dies, pètals d'higiene mental...

I el més difícil, per desfer-se i dissoldre's en la humanitat concreta i visible, la senzillesa dels altres.

Agrair la fotografia dametumanzana.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir