Va ser molt lentament, a l'ombra de les moreres.En cap moment percebé com l'oblit guanyava terreny a la carn; tots els capvespres d'aquella primavera el duien al parc on l'assentaven als bancs clivellats de saba dura, semada.
Ni el destall d'aquelles carreteres atzaroses d'àcid fòrmic el van distraure. Una època, vestit de plom el cel, on s'aturaren els engranatges còsmics del temps, on els rellotges, rovellats pels seus plors, no mai més mesuraren...
Pel goll del cor s'esmicolà la lluentor de les mans i, després, s'eclipsà la pell de la mirada. Per testimoni, els ulls silenciosos de Jana.
Va ser molt lentament, sí...
A l'ombra d'unes moreres de fruites blanques.
Al terra, xafades les neurones, clapoteigs de sang.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Pedro Arroyo.
Imprimir
1 comentari:
Quina descripció més bonica de l'alzheimer.És punyent però bella alhora.
Publica un comentari a l'entrada