Sé que ho saps, tot i que els estels no ballen...Sé que ho saps, que no sempre sona, rere la fluixedat de l'ànima que em sosté, el saxòfon, la guitarra, aquesta harmònica...
Tanmateix, passege, et cerque en la neu d'aquells aparadors on la mà s'atura, però no el desig.
Perquè vull la teua llum de plata trista!
Perquè vull l'aroma dels teus ulls, el xilòfon i la pell... aqueixa música de baldufa lleu quan m'envoltes i gires i em giravoltes tots els petits ventijols dels somnis.
Una posta de sol enganxada als arbres fa que nade, pels fluxos rius de la teua imatge, ara.
Oh memòria, no te'm perdes a sa casa, al seu cor de móres i roselles!
També jo vull un cor lluent; el seu, el cel.
No puc crear més sang amb els claus eterns d'aquesta melangia!
Sé que ho saps i cuses aquesta fe -prova d'amor- pel meu somriure.
Oh núvol meu que, nu de vents, t'estime!
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
1 comentari:
L'amor es viu mitjançant sensacions.
Publica un comentari a l'entrada