dilluns, 8 de setembre del 2008
Dos poemes de Setembre.
El mestre Francesc Garriga guanyà l'any 1991 el premi de poesia Josep Maria López Picó amb l'obra titulada Setembre. Li vaig comentar a Entre somnis i realitats que era un llibre extraordinari... Teniu una petita mostra...
Josep Lluís Abad i Bueno
a canvi del que tinc només espero
dos grams d'amor (?)
en el platet dels justos
remordiments,
i alguna nit d'insomni
potser.
després l'oblit
a l'altre plat de la balança,
car vull el que és efímer
en el jardí de les sorpreses.
i em sé de pas sobre el teu cos.
*** *** *** *** *** *** *** ***
podríem fer l'amor i no el farem,
massa nit ens separa.
i hem deixat de teixir
la intimitat que ens sostenia.
les hores repten amorrades al sol.
el vent mourà les branques
potser a migdia,
la sopa massa freda ...
podríem fer l'amor i no el farem
hi ha massa engany en la conversa
i l'aigua de la dutxa està glaçada.
tenim el foc, fa temps, mal apagat:
ha omplert de fum tota la casa
i ara ens ploren els ulls.
qui ens vegi pensara que ens estimem.
però tu i jo ja no farem l'amor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Tot i això, l'estimació hi podria ben bé ser, no?
Preciosos poemes...
Petons, príncep!
Doncs no ho sé Zel... Li ho hauríem de preguntar a l'autor... Ara bé no sé si importa la seua opinió o ha escrit els poemes perquè ens hi vegem reflectits. Si pensem en positiu acceptaria la teua lectura; però, i si la melangia ens recorre els porus de les mans?
Una abraçada bona i bella mestra...
Et seguisc.
Doncs sí que són realment bonics, i aquest segon encara em cou, amarg, trist, bell, preciós... el regust d'un final amb flaire de terra mullada i els primers fums de la xemeneia encesa...
Em guardo la recomanació de llibre de capçalera!
Sí, preciosos poemes, i d'acord amb Carme, el segon de tots dos és especial. hi provoca un munt de sensacions y sentiments que fins y tot una persona com jo pot comprendre.
PD: Que tingues molta sort aquest any en les teues classes de ètica, filosofia y alternativa a la religió.
Ens fas pensar.
Un petó ben fort!
No sé si fas bé de fiar-te de les ballarines ;-P. Bon blog!!
Publica un comentari a l'entrada