Era de nit i, pel fred tan fosc que feia, quasi cap ànima era al carrer. Cada nit treia el fem a la mateixa hora; l'única companyia era la d'un fum que li eixia per la boca trista del cor. El pàl·lid llum de la meua cambra on filava blogs il·luminava les seues passes per la vorera: endavant quedava el contenidor de les desgràcies. Desconec la força amarga per llançar les deixalles, però la tenia; potser el seu cos endevinava la rutina groga, mentre les fulles mortes li cordaven braçalets i anells d'amors antics.Havien transcorregut massa primaveres en què l'oblit li parlava. Però aquella nit caigué del dedins del poal un full; la reina dels vents me'l féu entrar pel finestró. Ell, d'anys ençà que havia tancat la seua vida amb pany i clau.
A la nota...:
Joan,
compra creïlles i cebes tendres.
T'estime,
Teresa.
Joan era a la feina quan ella es va diluir en un capvespre de tardor.
Entre les ombres, aquest tatuatge fou el darrer record.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Clauamorim.
4 comentaris:
No tinc les paraules per dir el que el text mereix...m'hi deixo caure...
Doncs no em costa res de tornar-lo a escriure i més després del comentari que m'has escrit que m'ha fer posar vermella (em costa poc). Feia temps que no llegia un text amb tanta sensibilitat. Enhorabona pel talent. Una abraçada!
Realment preciós...
Soc persona de xarrar molt pero de poques paraules, degut a aixo sols tinc una paraula per definir-ho: evocador.
No vaig poder anar perque no em van dixar, tenia que estudiar per a selectivitat pero demà hi ha una bona actuació al palau dels marquesos de jazz, intenta anar, jo estaré per allí. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada