El fantasma de la llibertat.

Tothom parla de tenir o no tenir llibertat. Es fa un discurs sobre la llibertat quan el que caldria seria viure-la.
Però, aquesta damisel·la existeix de veritat?
Tenen llibertat aquestes mases de cèl·lules que, al capdavall, creixen, s'organitzen, maduren i moren amb el nom d' humans?

      Al llibre titulat La literatura inexistent de Gonçal Clofent, guanyador del XII Premi d'Assaig Mancomunitat de l'Alcalatén, l'any 2012, es defén la tesi de l'enganyifa: "Vivim -resen unes planes interiors- en la creença que podem triar els nostres projectes personals; uns ens ho creiem més que d'altres, però no res més lluny de la realitat".

Dit d'una altra forma, tot el peix és venut.

      Gonçal s'esforça en demostrar-nos que la veritable literatura es fa a cop de martell sobre l'enclusa, amb mans ensagnades pels talls del ferro roent i plenes de garrofins- ungles fosques i fredament mortes-. "La literatura-continua el nostre autor- és fa des de l'anonimat més cruel, perduda tota esperança i amb més d'una vida passada per l'engolidor de les penes tristes".
Unes pàgines més avant compararà aquesta imatge amb la fi de la vida del poeta i dramaturg Oscar Wilde , abandonat en aquell Hotel d'Alsace de -bona mort?- París, i en la més absoluta soledat i pobresa ( ni pogué pagar a la mestressa).

      Però un cop assestada aquesta veritat sobre el cos innocent, manprén amb la delicadesa de les paraules la deconstrucció de l'argument desenvolupat. Afig com a prova el seu personal i propi exemple: "Ara som al desembre de 2011 amics lectors i, ja ha quedat vist per a sentència que d'ací 11 mesos seré el guanyador del premi de la citada Mancomunitat. He d'afanyar-me en tancar l'assaig".

      Això no s'ho esperaven els organitzadors i directius de l'editorial; gats vells, pensaven que, amb la boca plena ja no hi haurien sorolls al ventre; però el tret els ha eixit per la culata. Es veu - Gonçal empra un llenguatge popular- l'enganyifa d'una cansalada que, de cap manera, no és de pollastre.
Conclou en l'inversemblant assaig que la llibertat no existeix; més aviat hi ha la creença que som lliures i això ens és prou per sentir-nos satisfets... La llibertat és una llengua-òrgan- empresonada per grillons invisibles.

      Al llarg de tot el llibre descriu una analogia amb la literatura deixant entreveure que no tot allò publicat ho és. Irònic, desdibuixa autors translúcids, les obres dels quals han assolit un renom auri, si bé els convindria un "renom de cendra". Una caterva d'epítets sucosíssims són adjudicats per Gonçal a tota la colla d'immortals. El més curiós de tot i, allò que resulta d'una novetat extraordinària i esfereïdora, és que ell mateix s'inclou -amb pèls i senyals- en aquesta nòmina criticada i massa explícita.
A hores d'ara ningú no sap la reacció del grup editorial envers l'adjudicació del premi i la posterior publicació o no de l'obra. Tot és envoltat d'un gran misteri.
Però ja se sap, no vivim en època de secrets i les notícies corren com la pólvora.

      Per altra banda, jo mateix -Joel Zanzíbar autor d'aquest article- us puc assegurar de la veracitat de totes aquestes confidències, he pogut llegir l'esborrany del text, alhora que he estat esperonat pel mateix autor a fer públics tots aquests comentaris: Gonçal els ha despullat.

      Al capdavall, podria ser aquesta rabieta la prova evident que sí és possible encara la negada llibertat de l' assaig?

      Amics i amigues meues, us encoratge a la propera lectura de El fantasma de la llibertat 2.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Agrair la fotografia a [DanieL].