L'obra poètica de Marisol González, XI ( Papallones de dilluns).

Després d'un descans lunar de dues setmanes, reprenem la fantàstica feina de publicitar una de les obres poètiques més interessants que s'han escrit als darrers 20 anys de la poesia catalana contemporània.

Parlem de la princesa silent i ens trobem avui amb una obra sense parangó: Papallones de dilluns.

Premi de poesia Bernat Vidal i Tomàs de la Vila de Santanyí, l'any 1996. Ens trobem amb un llibre dens, no és una obreta de principiant; l'univers de Marisol és ben fonamentat i falcat. Mirant-ho amb perspectiva, veus com creix de l'interior cap a fora, un món profund, ben mesurat, assumit. Ella sap que l'experiència amorosa és cabdal en tot ésser humà. Veure la rosada... una experiència fugissera. Beure's la rosada... una experiència prou complicada, per no dir impossible.

Papallones de dilluns és un llibre escrit des de la foscor, des de la presència absent. És com gaudir de la visió d'una papallona que s t'escapa de la mirada. Però l'enamorada no vol perdre la fe, s'agafa al pàbul vacil·lant de la il·lusió. Perdre-la és morir en vida. No podem abandonar la lluita de les emocions: encara que massa amagada al poemari, el lector atent trobarà una flama petita, ni que siga entre rufagades, que farà adonar-nos-en de l'esperança.

Josep Lluís Abad i Bueno

---

Jo tinc un desig etern de fugida
i un arrap de mort en les entranyes
que deserten migdies i coloms,
un grapat de mots coent-se en el forn
de les hores fosques, i la fel nua.
Jo tinc un esguard com una condemna
llarga d'ésser veritat de carn i ossos,
una por assassina en les pupil·les,
un cansament de cames i braços
extens com una ferida de mar.
I una resistència de pluja
en el moll de la solitud esquerpa;
un dolor antic reblint-me la pell
d'emergència de Ham i pous de plor.

---

Vull fer-te una lletra d'atzurs i espígol
i em creix aquest poema entre les dents.
És cert, m'apuja la febre i sue,
el cor em guareix un capvespre encès
que barreja l'escuma dels teus ulls.
Els bronquis nus d'aquesta primavera
pouen les aus i l'arena d'abril
mentre l'atzar mag del teu somriure
dibuixa de nou oceans en la pell
de les hores llargues i sols rodons.
He tornat per un bri de sal als dits,
per un raig de galtes i clarors,
per una rialla de pol·len groc,
pel timbre de veu de les teues ones,
per fer-te lletres que et besen la bústia
i ja hi veus, els mots em tussen versos.

---

No sóc res sinó un desordre de mi
en la llarga nit dels coloms:
plugim
de boques espars, pols de records negres,
endinsalla de fum i pors convexes,
lenta harmonia en la percussió
dels peus, pelviana lluna que somriu
en un arrap de terra,
cau d'encenalls
en la llunyana aventura del cos.

---

Una grisa migdiada vol dir
els mots com preàmbul de mort intensa.
Per això serenament pronuncie
tot un riu d'amor en síl·labes blanques
i l'allau de boira de les esperes.
M'atanse, de lluny estant, a les galtes
d'un rostre que respira blaus encesos
i el tacte dels dits germina roselles.
oferesc un testament breu de pluja,
un carrer mullat de sons per als bacs
de la ràbia, i les lentes estones
a recer d'un miratge que em permet
signes desesperats o l'esperança.
Un silenci de fum capgira instants:
per les cames el temps s'enfila cru
i el blau m'endevina tots els coloms.

---

La por en el mirall és com un xàfec
que em glaça la solitud en un núvol
i la mar, un estornell de silenci
per a les buides promeses del fred.
Al calaix del viure fosc deposite
ramellets de gavines i oratges
en cercles d'estacions i bassals.
Alce el fam tènue de la infantesa
al bosc del pit com un arbre de fam
i camine amb la maror dels dubtes
sobre fràgils teranyines de vidre.
Encara no em reconec les petjades
en el fang de les hores de cotó
mentre em rente la roba de taques
d'oblit que acceleren presons
i València, com un mirall propi,
m'embolcalla la por en un dens xàfec.

---

Ha estat estúpid per la meua part fer sonar el clàxon del cotxe quan passava per darrere del teu, i el gest poc viu d'alçar-te la mà dues vegades per tal que em reconeguesses. Després, l'esperança que et detindries al meu costat perquè el semàfor s'havia posat roig. Però te l'has botat i has passat com un llamp de tristeses fosques mentre els meus ulls -buidats de capvespres per la saviesa dels teus migdies- s'adherien en una última temptativa a la cadència dels teus neumàtics, com en un estrany ritu de sol i desig passat per aigua.

---

Ara que un reclam d'oronetes grises m'escorcolla racons del pit i la dispnea lenta d'enfosquir l'amor em fereix el sobreviure, recorde totes les primaveres juntes i aquell maig de tardor sobtada remullant-me el dolor en estómacs blancs sense roses. I el raig de llum de les teues galtes avui, mentre tanques la porta, que és quan el desig bat clarors (i no sé encara si sabré dir-te que em creixen coloms en els intents impossibles). Perquè complesques els anys a recer de la vida jo t'escric cançons en la vesprada secreta com tantes altres de dilluns amb núvols bruts de distància.

---

Dansa la memòria al ritme blau de la nit, i la lluna, de resquill, reflecteix els raigs d'oli de les teues galtes. Ninguns ulls de cap vesprada, però, t'encisen des d'ací primaveres. Em cou el teu desdesig com una retrama d'enyor quallat en la gespa. Inicie, per això, un enderroc de versos en la prosa de tots els intents. L'oblit em creix un pam més de fosca i jo t'encomane cançons com capricis de llum.
Ara que em sent tan a soles, amor, fora de tots els freds i de les magranes, t'endevine pins per a les caminades i t'encense la saliva dels mots. Un tango gris amerat de rosada em dinamita el verd, mentre espere de collir abraçades en l'herba.
Bon dia, cabdell d'amor intens de negres cabells, aurora de sucre i nata, llavis d'aigua ballarina, lent clavell de la membrança que em besa els porus del viure. Bon dia, breu papallona de tots els anys i de dilluns, beu-te el nèctar del desig en el so de les paraules, desfés el neuròtic ritme de solitud en els versos, enlaira'm núvols del pit, cotó-en-pèls de llibertat. Bon dia et dic per demà, dolcesa de llum i rostre de remotíssima platja, ona de blaus, tendra por blanca, neu d'imatges i oreig, aixopluc de galtes tèbies.

---

L'intermitent del teu somriure
condueix la nit amb bombetes
d'atzar i festa per Russafa.
Un semàfor de llum distreta
atura distància fosca
i el parabrisa dels anys,
esquitat de desig, reflexa
llunes amb plumífers al coll.

El teu rostre, calidoscopi
del riure, em blaveja el pit
mentre recorde aquest migdia,
previ al nadal que tot ho tiny,
diàfan per les teues dents.

Ara la gespa suau del cor
s'asserena de transparències,
fluïdes raons per escriure un
itinerari d'amor.

Mentre compte cabells i núvols,
les hores netes de l'espera
parpellegen intents de galtes.

Res no deté el verd de dilluns.

---

Continue escrivint sobre la por.
S'ha post el sol en un ventre de mar
i els vidres de l'alba tenen pols
lenta com el desig de les crisàlides.


Imprimir




Agrair les fotografies Anabel, Flavia Ferrari, Steve Plume Lovely Art, Virnu, i gcassus.