Pepe Fusta diu que escric d'una manera que no ho entén ningú. Sense cap altra pretensió més autèntica que l'afectiva li he dibuixat la cambra que ja no veu. Rere la blanca humilitat d'aquestes lletres voldria que comprenguera l'intent ocult d'aquesta llum .Així doncs, al meu mestre de la llum i de la vida...
Pare, què veus
amb els teus ulls
-tan blancs i blaus-
color de cel?
Al teu món blanc
s'hi vessen neus
on endevine
les veus silents,
lluentes, breus,
del benvolgut
vocabulari
que m'ensenyares.
Pare què sents
perdut el fil
d'un pols varat
i transparent
d'aranyes tristes?
Al teu canell
les busques lentes
patinen mudes
i el temps s'esmuny
-milotxa fràgil-
a l'escenari.
Per tu jo veig
un cavall blanc
renills al vent
un ram de flors,
les margarides
i les camèlies
de la Quimeta.
Pare tu saps
que el nostre amor
pastat d'algeps
batega fort.
A la paret
pintats amb calç
un àngel llig
els noms senzills
dels qui en la vida
t'hem estimat.
Pare, què veus
amb els teu ulls
transfigurats
farcits de cel?
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Samurai.
Imprimir
8 comentaris:
És que sovint, cal llegir poc a poquet les paraules que ens porten imatges, precioses metàfores farcides de sentiments i vida, no es pot anar a preu fet, podries respondre...
Crec que amb els anys aprenem a posar-nos en el lloc dels altres. Crec que això també es nota en la manera d'escriure.
Crec en la senzillesa de les coses profundes, que el món és complex però, alhora, extremadament senzill.
Estimats amics: el meu pare se n'ha anat al viatge definitu; el meu fill Guillem li ho ha escrit a la seua manera ací http://www.metroflog.com/vilavelleret
Gràcies pels vostres comentaris, aquests i els altres que no us he comentat, però que sempre han passat pel cor dels meus ulls. Pepe Fusta deia que morir-se és una realitat elemental, que sempre ho ha fet massa gent, molt més abans que ell... i que el seu traspàs era un més; la seua darrera lliçó ha estat morir amb la mateixa dignitat i sensatesa com visqué la seua vida, de forma humil i senzilla.
Potser ara comprendrà tot el que li he escrit; us podeu fer una imatge d'ell amb aquest breu apunt del passat mes de maig; aquest text el resumeix, http://espaiclaudator.blogspot.com/2008/05/lletra-de-llum-per-al-meu-fill.html
Estic una mica "escindit". Crec que tens una tendència a ser críptic, que no treu una facilitat per a crear imatges suggerents. Jo sóc dels qui no acaba de comprendre, però no t'ho retrec a tu sinó a mi, que tinc poca "formació" en poesia. En canvi, hi ha illes en la teva poesia, petits racons que creen metàfores potents. O sigui que res, que escriguis.
Escriurem, amic Lluís, escriurem... Al blog he anat acompanyant l'acomiadament que ens ha fet el meu pare. Ell ha estat un exemple de humilitat saber fer en la vida i la mort. Un home digne es mereix uns escrits que han intentat aproximar-se a l'altura de les circumstàncies sense caure en un sentimentalisme barat. És per això que et semble, de vegades, que desenvolupe una escriptura críptica: ja saps que a la literatura no li cal, sempre, ser massa explícita...
Ja saps si vols comentar o assabentar-te d'alguna altra cosa sota la foto del meu ferfil tens l'adreça electrònica personal.
Una abraçada, amic...
Felicitats pel teu treball poètic.
M'ha agradat molt.
Juanjo.
Un poema preciós que, de segur, ell hauria entés.
Ho he sentit molt, i encara ara.
Aquest és l'enllaç actual de l'acomiadament del meu fill Guillem de 13 anys al seu avi, mon pare, http://www.metroflog.com/vilavelleret/20090311/el_meu_iaio_i_jo
Publica un comentari a l'entrada