Suaus margarides els teus llavisper al meu somriure,
els teus ulls bruns en ma mirada
i la carn atrapant-nos lenta
com llit de roselles
-paraules roges- primavera.
Ets tan binària, ternària,
potser, llum i ritme...
si rellisques, oh bella música,
pel caragol, l'estrep ja vibra
profundament blau d'esperança:
ben dins del cos que veig el cel,
ben dins la pell, titil·la el cor
d'aroma teua, un sol de vida.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a JaYto.
Imprimir
3 comentaris:
Molt bell, Príncep.
Se'm va ocórrer aquesta combinació de paraules rere l'estudi, amb el meu fill, dels temes dels sentits de biologia... Repassar dóna per a molt, ja veus...
la teua amabilitat per a molt més .
Una abraçada, princesa...
A voltes no sé si estic llegint o divagant pel meu pensament. Potser la forma, potser el contingut, el que em fa fondre'm amb l'oceà d'on traus tu les paraules.
Una salutació i endavant.
MQL
Publica un comentari a l'entrada