No he entés mai, ni entendré la idolatria de qualsevol tipus. Així, per exemple, desconec la raó que m'obliga a valorar positivament els Beatles com a forma trencadora de fer música; de fet, les seues composicions no són per tirar coets i les lletres -sense ser expert en l'anglès macarrònic emprat- són mediocres; la mateixa i tan escatainada Imagine, voleu dir que és una fita que caldria conservar com a símbol de la cultura del segle XX?
Anar contra els mas media i l'opinió generalitzada de crítics, em transforma en monstre... però jo vaig per lliure, amics, i parle del que m'interessa; i escric, simplement, el que pense... amb els únics límits que la meua Formació-Informació-Deformació. Massa humà, potser.
Per exemple, coneix algú o sent, amb assiduïtat, la música de Simanowsky? Persona emigrada als EE.UU. -amb percentatge d'equivocació parle per la memòria que Ràdio2 em recupera- preferí dedicar-se a la composició musical i no lluità per fer-se lloc al costat dels sagrats del moment, que morien per ser interpretats a les sales més famoses de concerts de l'època... Per cert, intenteu cercar a la Xarxa sobre aquest compositor. Què en trobareu?
Històries personals com aquesta em fan pensar en els Beatles...realment, foren tan bons?
Jo els crec espavilats que encertaren amb una música apegalosa que provocava un bluf! als cors progres... i la resta, obscuritat, com esdevindré jo mateix amb els anys...
Com que ens movem al terreny de les creences -àmbit subjectiu-, opine que la dels Escarabats ha estat una bona operació de màrqueting per la qual encara hi ha alguns que viuen del conte.
La mateixa esposa de Lenon, l'amantíssima i polifacètica agitadora cultural i directora de telecomunicacions digitals Yoko ONO no para de treure llesca rere llesca del pernil evaporat esdevingut mite: fixeu-vos si dóna viure dels records! Tremole de pensar en anar a Londres, per si hi ha alguna exposició o retrospectiva sobre aquesta artista o artistes (li posarem l'epítet "musicals"?).
Aquestes lletres disposades paral·lelament m'han vingut al cap perquè a la Caixa bleda he vist que 90.000 ànimes han exhaurit (fagocitat) les entrades per tal de veure un concert dels singulars U2 - no confondre amb UNI2 o Tele2- amb Bono inclòs. Tan sols per escoltar-ho m'han vingut unes grandíssimes ganes de bescanviar el bonus per un entrepà de companatge i, això que sóc quasi vegetarià ... Recordeu la propaganda estúpida i prou visual d'un adolescent quasi místic i hippie que paladeja sine die un tros de cadàver amb nitrits i d'altres conservants ?
Parlem d'uns altres... les meues trompes d'Eustaqui capten la lletania digitalitzada amb mpeg4 que Spandau Ballet, una banda creada l'any 1979, tornen a unir-se per actuar...
Serà per tal de guanyar diners?
Totes aquestes efímeres informacions fan que perseguisca la cua de l'animal iconoclasta que m'habita: La desproporció en els assumptes pels quals els humans perdem l'oremus és, de vegades, bestial i decebedora.
Podríem fer un repàs, si voleu, dels intangibles, de vells ídols que es reuneixen amb amiguets per cantar más de lo mismo cada estiu- allò que s'anomena fer caixa-; però no cal posar noms i cognoms, remoure'ls en una nafra pudenta... no cal fer un dia de Sant Martí tan sagnant de músiques cultes o ratoneres.
Efímer com sóc, darrerament em pregunte per les coses que farien el pes (novament gràcies Calafat), per les quals pagaria la pena viure o morir amb dignitat. Potser l'escriptura em redimisca i siga el suro per deslliurar-me d'aquesta vida possibilista on segons alguns, val quasi tot i tot és bellesa, art, poesia, música amb pedigree... Pobres d'aquells que s'atrevisquen a criticar l'anomenat star system musical, artístic o allò que J.Porcar deia al periòdic del diumenge 8 de març, les capelletes. Potser l'escriptura m'alliberarà del rondinaire que sóc, de l'enfonsament.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Lucha la cucha.
Imprimir
Darrera hora: el preu per cada article publicat al periòdic-revista,blog, etc...és de 120 Euros; no és això el que marca l' AELC?
Passeu i vegeu-ho vosaltres mateix. Amb cinc més com aquest, em pague un ordinador portàtil que "te cagues".
4 comentaris:
Jo no he cobrat mai res...
I tret dels Beatles, que al seu temps em van agradar molt, no faria corredisses per gaire ningú...m'agrada que la música m'acompanyi, però em deleixo per escoltar uns tambors de Tahití més que no pas l'Spandau ballet, què vols... som rarets, oi?
Jo tampoc, dona... feia broma sobre l'aspecte pecuniari...ja,ja.
Moltes gràcies, Olga per corregir-me l'errada tipo-ortogràfica "l'opinió"; ja l'he canviada al text original; el problema és que als feeds Rss com agafen la primera versió de l'article restarà la taca per sempre. Que m'ho perdonen els lectors. La perfecció, ni als llibres. Sobre la redundància "exhaurit-fagocitat", m'agrada remarca-ho; ho he fet a posta.
Sobre els gusts subjectius (en alguns casos musicals, no en tots), ja sé que divergim, però no es qüestió d'anar al metge; el temps tot ho guareix, les meues malalties, puc assegurar-te, també.
Sense voler treure-li el mèrit, ni els estudis, ni el treball al Karles Çantos, també pot crear estupideses (darrera nit de Santa Llúcia 2008), insuportable... però com que està de moda, qui s'atreveix a treure-li el cascavell al gat?
Sobre l´èxit penso que tenia molta raó aquell que va dir que hi ha que neixen amb estrella i hi ha que neixen estrellats.
Tampoc entenc tantes corredisses per anar a determinats concerts, més aviat hi veig molt de mimetisme i molt de seguir el ramat.
...Ara mateix acabo de sentir que ve en Leonard Cohen a Cap Roig aquest estiu i he fet un bot de la cadira...però m´has fet pensar.
Sovint prediquem el que no creiem, i jo la primera
Publica un comentari a l'entrada