Estem apanyats amb la gesta històrica que haurem de patir aquest capvespre... La dona dels núvols diu que, amb els coets i petards esperats, no podrà trobar Morfeu fins a quan els ducs facen l'amor: xut, xut, xut...Els sentiu?
Però il divertimento d'aquest matí és fer-vos arribar la malaurada notícia de la meua baixa al feisvuk.
Que alguna persona m'ignore en aquesta realitat virtual dels blogs " literaris" no és cap pecat mortal. Ans al contrari, és fabulós, màgic, literari i entra en el lloc dels jocs tan professionals:
I jo que orgullosament em sé de poble!
Fins i tot ho agraïsc per l'aspecte d'ajut personal i revulsiu del menyspreuat "jo" i la seua dissolució.
Però desaparéixer del Feisbuc? Oh la la, paraules majors! Això ha suposat una setmana de silenci pseudo-literari, creia que era un cadàver, un mort viu, quasi catatònic. Tenia els nervis fent cavallons profundament al fetge i tremolava de valent.
Ai els meus amics del feis-vuk! Pobre de mi, què en faré o faran?
Aqueixa manera tan dolça d'entrar a casa vostra, despullar-me, col·locar-me les sabatilles i... Els consells tan meravellosos que m'heu donat, que no mai tindran en balança un just pagament...
Aqueixa preocupació per l'evolució moral de la meua persona, les crosses que, en mals temps, m'heu deixat...
Ai sublim Sistema, jo t'adore!
No res amics, la religió més viva i sagrada en què us heu convertit, la llavor i pedreria més íntima que heu estat!
Els menjars bucòlics, les hores on vigilàveu els meus somnis o tréieu les pedres i vidres de la meua tristesa.
A vosaltres us dec la meua miserable i rica vida!
A vosaltres i al Sistema!
Què en faré ara, sol i esmaperdut, ovella camuflada i Dolly?
Com que alguns polítics viuen eternament l'agost a costa de la nostra butxaca, com oblidar aquelles riquíssimes tertúlies on marcàvem sol·lucions per la política quotidiana, aqueixa mena d'arribar a final de mes sense targes de dèbit i crèdit?
I d'Europa, què en dieu, que se m'ompli la boca!
Molt més aviat que el moll carronyaire, preferisc el verat salmejat.
Ai Europa que s'ha convertit, per moments, solament en "porres" adlàters del Manchester i Barça!
Visca l'ús meravellós i altruista de la tecnologia!
Amics meus del facebook, qui m'ha demanat posar-me tan romàntic, fer aquest acomiadament amb castells de foc i pètals per cartes?
A les vostres dents amigues o enemigues,
òsculs, núvols i maduixes...
i que visca la poesia!
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Abdulrhaman Al-zahrani.
Imprimir
3 comentaris:
T'assegure que és molt més abellidor l'arròs amb llamàntol... Hi ha un restaurant a Sant Carles de la Ràpita... votuadéu!
Ja saps que el verat és plat de pobres; Manolo un pescador jubilat del Grao de Castelló, de tant en tant puja a Aín i ens el cuina; ens xuclem els dits, alhora que ens explica com d'oblidats per les autoritats es troba aquest sector, eternament en crisi... què t'he de dir!
Però l'arròs en llamàntol, això és per a rics... Josepet.
Serà que jo no sóc tan pobre, quan un cop M.González ens convidà a J.Garí i a un servidor a l'horta de València.
He de dir-te que també em vaig xuclar els dits! Serà això innat en les persones, que ens agrade sempre el que és bo?
Dis-li a la dona dels núvols que a mi també me va costar trobar a Morfeu ixa nit. La veritat és que no comprenc com el futbol, sent en el que s'ha convertit... continua tenint tant de públic, que hi haja gent amb tanta afició i que siga l'esport on més diners se'n vajen.
Després, fent referència al teu acomiadament del facebook he dir que m'ha agradat.
Publica un comentari a l'entrada