Apreciat amic:T'escrivim un grapat de lletres per tacar la calç del teu silenci elàstic, tranquil i cremador amb les justes humitats del desig per foradar-lo. Però també l'amistat conté una ceguesa que, en aquesta estació d'oronetes i avions, ens fa parar les mans i ens alliçona per fer-nos créixer, per tu, aquesta fe callada nostra.
Llegiràs i, potser, no comprendràs aquesta llengua seca, estranya, filla d'una veu de sol que, pacientment i efímera, ens escalfa.
Sabem que has perdut ingents volums de temps i no res, ni els propis mots, podràs - per la saliva asèpticament plàstica- retreure'ns.
Però com vols comprendre si ets tan sols com l'aire, l'imaginari d'una llum esfumada en la nostra consciència?
Ai amic, se'ns han semat els ulls per tot l'aguait que duem i la fil·loxera no talla el verb, ni ens l'amida per fer-nos veure que t'acostes.
Al capdavall, no ets cap fantasma... sinó més aviat la projecció del deler, poder agafar-te novament les mans, escoltar-te la dicció sota la figuera d'aquella vella amistat (Festa la Vila), riure a bots i barrals i paladejar -com no?- un "Amparito" per llepar-nos la primavera dels futurs somnis.
Una abraçada cristal·lina en nom de tota la Colla.
Sàpies, t'esperem al desmai de les roses.
L'escrivà i, com sempre, príncep de les milotxes...
Un Amparito: café calent amb una bola de gelat de vainilla, llet merengada o torró d'Alacant.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a ryyta photostream.
Imprimir
2 comentaris:
Quines roses més boniques i fràgils com la vida mateixa.
Marta, Marta, quà fas en aquestes hores, de matinada, escrivint?
Un duc em fa l'ullet i somriu; m'ha dit:
- Fia't de la riera del seu cor.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada