Policarp, Totó i el "plan Vive".

Al volkswagen Jetta de Policarp ja li havia arribat l'hora... De color blau fosc metal·litzat havia complit amb totes les expectatives que se li havien encomanat; era solament un cotxe, però què cotxe senyors!
Divuit anys de companyonia li atorgaven un títol superior, una mena d'excel·lència per la qual havia esdevingut alguna cosa més que una simple màquina...
Era un apèndix del Poli i tota la família...

Ja li havia escoltat narrar en més d'una ocasió aquella anècdota que li soltaren al concessionari en adquirir-lo:

- Si d'ací a tres anys vol canviar de vehicle, ja sap on som; al seu servei...

Però Poli tenia les idees clares:

-Aquests senyors es pensen que hom compra cotxes com mocadors de papers, per usar i llançar...

El Jetta s'havia comportat com tot un cavaller i el comiat havia de realitzar-se amb la mateixa dignitat. Així que se n'anà als afores del poble i el netejà perfectament per dintre i per fora: aigua calenta amb detergent, aigua per desensabonar, aigua destil·lada i aigua amb cera líquida calenta. Fou tot un ritual on el temps es glaçà a les lleixes obagues de la memòria.

Havien compartit tantes experiències!

Del maleter extragué eines de l'hort atarterades: xerracs, falçons, poals, cordes, destraletes, corbelles, el carret de replegar la llenya seca dels tarongers. També un pessic de terra eixuta i fulles seques; de l'interior ganxets de fulls, retoladors, algun treball perdut i una selecció dels darrers articles que son pare, abans de morir, li havia retallat.

A tot açò, abans, i per atzar, Totó que era amic des de la infantesa com que s'havia assabentat que canviava vehicle, li va explicar amb la paciència dels monjos que el govern de l'autonomia havia encetat, a més a més, un pla per estalviar d'altres eurets més als contribuents. Ningú pot donar fe de com s'ho feia, però aquest, el seu "socio", era tot un expert ratolí que olorava qualsevol tipus de formatge del país.

- Totó, vaig a comprar-me un cotxe...

- Home molt bé; ara, amb els dinerets de la venda, com es nota; apa, agafa aquest mocadoret i torca't les llàgrimes, que em fas pena... Mira'l, pobret!

- M'he passejat pel concessionari i crec que el tinc filat.

- T'hauràs de fer mirar això del pla nou que, des del divendres dia vuit del present, ha encetat el Molt Honorable en la Comunitat: per això que diuen de mobilitzar l'economia i fer rodar els dinerets, que sembla estar tot molt parat...

- Dius això del Plan Vive, no?

- Com t'ho he d'explicar, Poli... Sembla que aquest matí estàs una mica espès... No t'ho vaig comentar ahir? Són dues coses diferents i ben compatibles... Dis-li-ho al teu venedor i que et miren tota la paperassa que han de fer...

- Vols dir?

- Vinga Poli, no em prengues el pèl, que se't marquen les entrades i ja ets una mica crescudet i calb! Ostres "tio", si jo ja et veig !
Resulta que el Poli arribarà a pel cotxe i damunt se n'eixirà amb un bon feix de bitllets en mà. Ens hauràs de convidar a l'esmorçar, café i puro.

El Totó era un xic despert, un moll elàstic ple de sentit de l'humor i amb borns daurats per transmetre't l'energia. EL Poli, dia rere dia, li demanava explicacions sobre l'eterna vigència o no del "Plan Vive", del "Plan de la Autonomia" i sobre el Pla de Jubilació, si calia... A les parets d'aquells corredors, penjades per l'alè, carromatos d'harmonia.

I arribà el moment. Poli es féu una darrera fotografia sobre el capó de la bella màquina que guardava secrets, somriures, il·lusions, algun arrap de mal geni i, també, el silenci posterior a una profunda conversa, una dolça becadeta, les bosses blanques farcides d'aroma a taronja i carabassa lluenta, les visites al metge amb els xiquets, la compra del mercat dels divendres, Sevilla i la Maritxé...

El cotxe de blau fosc fou aparcat al carrer; la clau tancà les portes, però no pogué fer-ho amb tot.

El seu cotxe, finestra oberta al món; pel sostre, encara caminaven i cantaven els pardalets.

Per la porta isqué el nou germanet ben lluent: un golf gris tauró amb dura aparença, però tan sols façana...

Esdevindria també l'esperança i l'excusa per compartir, per viure futures emocions?



A l'Andreu perquè comprenga la humanitat dels objectes.

A Borjita, per la innocència i per ser el "socio" del Totó, un pare i company estimat de manera especial.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir