Primavera d'hiverns

A Pepe Abad fill,
en memòria i per causa de Pepe Abad pare.


Pare que ens albires hiverns,
neula del meu cor abatut,
pare esperança tendra,
en el verd de cançons ocultes
s’encén un record de sandàlies
i infanteses que em sura als ulls.

T’he conegut, pare de sols,
la sang neta del teu dir,
la dolça veu que m’engendrà
els sentits, pare del meu hort,
carn de la meua carn, alosa
que beneïx la llum i l’aigua,
mentre un jardí de solituds
rega el terra de la memòria
íntimament per Sant Joan.

Pare que ens albires estius,
pare de llum, pare de pa,
llaura’m estels en el roglet
d’arena que fan els meus anys.

Pare la taula per tu, pare;
i amanisc el vi que tasta
la teua absència en dejú
quan ocells de pluja i vent
t’anomenen estacions.

Pare que ens albires el vers
amb què respondran les sirenes
a la teua mar navegada.

Marisol González Felip.


A la prosa poètica anterior, contesta la meua amiga papallona i em dedica un poema en veure crepitar, des de l'obscuritat, l'amor del pare.
Gràcies amiga i poeta que, dolçament, l'estimares...com ho fas amb tantes i variades persones, a través de tantes experiències.
Aquesta actitud teua, ell sempre l'ha sabuda fins el darrer moment.
Una abraçada.


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a dariohead.

Imprimir