dilluns, 27 d’octubre del 2008

Home blanc entre parets.



Aquest títol em recorda un poema escrit fa 7 anys, vora la mar; pintava casa.

Ara us puc dir que, aquest cap de setmana, he anat de bòlid ... La feina se m'acumulava i, com filaments vagues, espurnejaven les idees dissolent-se entre les mans.
Intentava poemes taronja sobre l'algeps pulcre de la llar. Pam a pam augmentava l'emoció de la seua pell fins que ha entrat una nova llum; mentrestant, la dona dels núvols tapava les noltàlgies dels rodapeus, movia mobles reals i imaginaris, seleccionava atifells, embalava la cristalleria amb vells almanacs d'esperança: recorde la cançó de la deu i el saurí, aquell qui sóc, el sedegós pel cor perdut... que moriria al regne blanc de pau, de neu, de set d'amor, on tu habites; ella, la meua deu...

Han estat cinc o sis les vegades colorables del seu somrís. Caminava enfeinada, d'ací cap enllà, amb l'aroma nua del vetiver, mentre el rodet perseguia els colors del seus paisatges interiors. Aquest amor humil, vetlat i embolcallat entre paraules pobres, ones atenuades en l'espai.

Pintava la llar, de nou, un altre cop...

Imaginar-se-la d'una altra forma és arrapar il·lusions a la vida -tu en saps d'aquestes fites, veritat papallona?- és com si carregarem el cor dels pigments amb què s'abillen les libèl·lules.
I veiem, i vivim, i volem en aquest primer món que sembla autoanestesiat i autocomplaent.

Podem medir l'amor, diu la dona d'aire al seu blog?

Mentre, la dona dels núvols plana entre la cara neta d'un amor present, vessat en les parets que m'identifiquen: és veure-la i estimar-la.

Us he de dir que, a les meues parets, hi balla l'amor per renglons invisibles.

Agrai la fotografia a Monica 2362.

5 comentaris:

Carme Fortià ha dit...

Realment preciós... Les paraules ballen construint imatges, com la fotografia, que segueix les imatges oníriques...

Anònim ha dit...

Et devia estos versos, este intent o esbós de poema.

L'HOME QUE PINTAVA PARETS

Com un grapat de música
que verema en la nit
el batec nu de l'aigua dolça
pensava els mots, l'epigrafia
del tacte d'intactes amors.
Com una promesa de núvols
i draps, fenyia trist el cor
de les mareselves llunyanes,
traduïa al vent les coves
d'acer que travessen la sang.
Pintava parets com a somnis
d'algeps que abracen la vida,
l'home que tenia els poemes
al cap i escrivia en color.

Anònim ha dit...

Et devia estos versos, este intent o esbós de poema.

L'HOME QUE PINTAVA PARETS

Com un grapat de música
que verema en la nit
el batec nu de l'aigua dolça
pensava els mots, l'epigrafia
del tacte d'intactes amors.
Com una promesa de núvols
i draps, fenyia trist el cor
de les mareselves llunyanes,
traduïa al vent les coves
d'acer que travessen la sang.
Pintava parets com a somnis
d'algeps que abracen la vida,
l'home que tenia els poemes
al cap i escrivia en color.

Anònim ha dit...

Pintava parets com els somnis
d'acer que travessa la sang,
tenia els poemes al cap
i escrivia la vida.

Príncep de les milotxes ha dit...

Sé que ets una artista, papallona... El meu cor ho sap.
Molt agraït pel teu poema. No és poema per a cap concurs, és un poema per a mi i t'ho agraïsc de tot cor. Cada mot val un univers sencer, val més que qualsevol experimentació poètica per ser diferent.
L'únic camí cert de la poesia és aquell que va cap al cor dels altres. I m'has tocat...
Gràcies per la teua generositat.