Sí, fou despús-ahir, -1 de desembre de 2008- al capvespre de tots els meus desitjos... Caminava per l'avinguda dels records i m'imaginava el cataclisme de la nostra ocultació: tu i jo separats, amb una respiració entretallada, perduts en les cruïlles d'aquesta memòria tardorenca, esborronats per no haver identificat aquells gestos de tanta complicitat. Només feia que mirar les balconades, rere els ferros, per si de cas t'olorava de zel primaveral. No trobava enlloc les clares dàlies de la teua abraçada, ni els geranis del somriure lleu. Anava sense esma, ple de boira a les galtes.Com podria dibuixar-te el pes d'aquesta mancança?
Com pair tota aquesta desolació?
A qui dibuixaria l'amor d'aquestes síl·labes?
Oblidades les textures de l'estima, se'm feien nus als vèrtex de la mirada: eren bicicletes penjades, ampolles fredes de butà, gàbies mortes sense ocells, tristes calderes, els calzes foscos de les roses i, amb espines, la soledat de l'ombra... tot això em plovia als ulls, mentre el buit d'aqueixes galeries s'omplia de desesperança.
I si m'esdevenia l'oblit, el fracàs del pensament?
Els batecs s'esvalotaven i, als carrers, jo trenava, en les petjades del vespre, paraules de vent. Una llesca de lluna no podia -capritxosa- separar-nos, cavar-nos en la pell l'eclipsi de l'amor: impossible aquesta herència.
Em resguardava el cel, el caminar tranquil sobre la teua gespa.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Agrair la foto a Porchista.
6 comentaris:
Jo la vaig veure, la llesca de lluna. Com si portara penjades dues arracades tan lluents com ella. No sabia que era un eclipsi, em vaig assabentar després, però ho vaig recollir amb la mirada perquè la visió era digna de ser retinguda.
M'alegre d'haver descobert el teu blog. M'encanta com escrius.
Una preciositat de text, amb unes imatges impressionants.
I jo sense fixar-me en la llesca de lluna...
Un abraç, amic.
Han dit les notícies que el proper eclipsi de Venus serà l'any 2016: Resistirem tots els amors i desamors?
Us espere ací....
No sé si podrem resistir tots els amors i els desamors, rn tot cas, ens uneix un mateix desig i properes inquietuds, príncep de les paraules.
Petons
Ens emplaces ací, al teu blog, dins de 8 anys? Si tu hi ets, jo hi seré.
:)
Havia començat un altre post a les vostres col·laboracions; però ha esdevingut un altre escrit, independent, autònom i una mica com miratge lluminós que serà publicat demà mateix com una nova entrada als vostres comentaris: el perquè d'un blog.
Publica un comentari a l'entrada