diumenge, 21 de desembre del 2008

Els haikus de Ciutat Vella, de Toni Defez.


Ja fa dies que duc passejant sota el cap aquest llibre de Toni Defez. L'any 2003 li atorgaren el premi Ciutat de València i com que la temàtica era de haikus i n'estic interessat, anava obrint pàgines per cada carrer, plaça o font on parava a beure.
No conec València, llevat dels quatre carrers centrals al voltant del Micalet i poca cosa més. Vaig estudiar els estudis de filosofia com Toni i si m'encante, hauríem pogut, fins i tot, ser companys de curs. Hi havia molts elements comuns i afinitat de curiositats compartides. Però també València com a ciutat no m'ha agradat mai per a viure... sí, per tal de córrer una estona, d'allargar el temps i projectar les meues ombres pels seus carrers. També és cert que alguna vegada he pensat: si m'acollira la Ciutat, de ben segur que escriuria un llibre de poemes... perquè les persones, els sorolls, les presses, el silenci absent m'inciten a l'aïllament interior, a trobar els signes sota els quals s'amaga aquest bategar de la gent.

I us puc dir que cercava els haikus i no els trobava enlloc, les tanques -o, potser, els tanka- no eren ni metàl·liques, ni de fusta, però se'm resistien les altres. Vaig demanar auxili a vianants, freqüentí llibreries de vell, cerquí algun llibre de Poètica pura i dura... No temia les arestes, però volia assabentar-me si allò que s'hi havia escrit eren el que deia el títol. Li vaig demanar opinió a un company poeta, però la meua lletra amorosa es perdé... no em contestà. Era un home trist i aclaparat, sense eixida en la foscor de l'atzucac.
Vaig acudir als manuals perquè em parlaren sobre la forma cristal·lina d'aquestes composicions orientals i allò que trobava escrit no coincidia amb el que veia al llibre de la Ciutat Vella.

Al capdavall, el poeta Carles Riba m'ho va aclarir, tot i que ell tingué dubtes sobre la forma com havia de ser mesurat i escrit: els tanka són 5 versos femenins amb estructura 4(+1)-6(+1)-4(+1)-6(+1)-6(+1), que segons el nostre còmput sil·làbic esdevenen 26 síl·labes, 31 si contem les àtones finals. Pel que fa als haikus són tres versos femenins 4(+1)-6(+1)-4(+1) amb un total d'un còmput de 14 síl·labes en la poètica catalana, 17 si contem les àtones, com en castellà.
Aquesta excusa de la forma del poema, em fiu recordar l'atreviment lícit d'Al Helíes Barberà que al seu llibre Zoo -molt suggerent, i no va de Broma, sinó de Bromera- dedicava unes sucoses paraules als poetetes catalans esclavitzats per tanta i quanta forma (jo li guarde la resposta -un altre poema- que parla dels poetetes valencians, com nosaltres dos, però degut a les burocràcies dels jurats no puc publicar-lo, perquè ja no esdevindria inèdit en un futur poemari meu: Oh la, la!

Porcar ja ha fet un comentari irònic al respecte al seu blog Salms o, potser a l'altre més menut? Aquestes interpretacions dels jurats... poden deslluir-li la feina a qualsevol autor.

Mecagondena! Jo pensava que si un poemari és bo, això és l'únic que conta i no, com és el cas moltes vegades, acudir a la interpretació subjectiva que, moltes vegades, en fan.

La conclusió que vaig extraure era la d'una interpretació ad libitum en el panorama de les lletres poètiques i, en aquest sentit, he llegit el llibre de Toni Defez. Així doncs, pensant que la meua és una lectura - com la d'altres- totalment subjectiva i deixant a banda la qüestió purament formal, el llibre he de dir-vos que no m'ha arribat. I no passa res; el temps va dipositant les paraules perquè sedimenten de forma natural.

Potser visca en una perenne nit obscura o qui sap si d'ací uns anys, en rellegir-lo, veig la llum de l'univers que ara no he captat.

Per altra banda, hem llegit que dies arrere ha guanyat el premi d'assaig dels Octubre 2008 amb l'obra Realisme i nació: un assaig de filosofia impura. Tinc curiositat pel desenvolupament del discurs; jo no mai he tingut un interès especial per això anomenat nacionalisme des que vaig llegir La Pau perpètua d'Immanuel Kant o vaig sentir per boca del Coronel Dax en, Paths of Glory, les paraules de Samuel Johnson: "El patriotisme és l'ultim refugi dels covards".
I com que ha estat un bon any per a ell, acaben d'atorgar-li el Vicent Andrés Estellés de Burjassot per unanimitat amb l'obra Incert moviment.

Cal felicitar i donar-li, en primer lloc, l'enhorabona; després haurem d'estar atents a les properes publicacions en paper. Per suposat que Adelina, la meua bibliotecària, me'ls farà arribar, de franc, als ulls.
Ella és molt diligent.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia eL niÑo iNviSibLe.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Hivern de lletres.
Nits de paper timbrades.
Estreles vanes.

Príncep de les milotxes ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Príncep de les milotxes ha dit...

Inesperada
l'anònima paraula.
Sent el silenci.

Anònim ha dit...

Camí de ponent
cantaven les xixarres
versos de cartró.

Príncep de les milotxes ha dit...

Cartró demana
la nit tan fosca i bella.
L'hivern udola.


Si vols anònim, podem fer un llibre sencer i ho publicarem. I no va de Broma, ja saps... Sóc Josep Ll. Abad, aprenent de quasi tot, transparent, no gens maliciós.
Sota quin enigma es desxifra el teu sol?

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Solatge de sal.
Anònim plany de l’heura
batega al cor.

Entesos Príncep de les milotxes! Podem fer un llibre si no va de ni de Broma ni de Bromera, doncs totes dues coses enterboleixen l'aigua i l'horitzó.
De moment, però, podem anar baratant-mos els ¿haikus? que tingam repetits.
Bones festes i millor any nou. I que continuen volant les milotxes per damunt dels núvols.

Príncep de les milotxes ha dit...

Apreciat contertulià -ara ja- del nostre blog:
Supose que tots dos juguem a favor del mateix equip, la LITERATURA. Així que desitjaria que no fores tan suspicaç., No podem agafar-nos totes les coses a un nivell tan personal, car anul·laríem, abans de nàixer, una amistat.
Per sort ara podem expressar-nos lliurement, és clar que, també, en aquest espai virtual.
Et deixe la meua adreça electrònica milotxes@gmail.com (no l'oblidaràs) per si vols fer una presentació més formal, de la qual estaré encantat.
Et desitge -jo també m'ho desitge- uns Nadals amb molta Pau, Estima i grapats d'Intel·ligència per tal de saber veure i viure en aquesta, tantes voltes, descafeïnada Realitat.
Això dels haikus - no cal parlar del kigo, la paraula clau- podem portar-ho endavant. No seria la primera vegades que he escrit un llibre a tres o quatre mans. Però, tu creus que ens ho publicaran?
No oblides que aquest blog existeix no tan sols per mi; jo també escric per a tu.
Gràcies per haver-hi participat.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Cabells de llevant
damunt la terra freda.
Sang d’oliveres.

Doncs avant. Et deixe el baló al teu terreny de joc. El pròxim xut és teu.

Príncep de les milotxes ha dit...

En primer lloc m'hauràs de dir qui ets. No vull treballar amb un invisible. Adreça't al meu correu. Després parlarem de com podem enfocar el treball i intercanviarem qüestions tècniques i de poètica dura, per passar posteriorment a la poesia.
Et sembla bé?
A mi sí. Tu tens la paraula si acceptes aquestes condicions.
Espere resposta com t'he dit i on t'he dit abans.
Fins a l'altra visió o comentari teu.

Príncep de les milotxes ha dit...

De moment sé que ets de Borriana; tan sols falta que et tragues la màscara o l'antifaç...
El grup d'individus és retallat. Tinc massa feina i em resulta indiferent...
Però seràs capaç?